L'Aleix a ca la Toca
Al Lluçanès a recer de cap malastre
Sóc dels que creu que la cadena de l’11S es “tancarà”. Es tancarà en el sentit que s’arribarà d’un cap a l’altre que ha previst l’ANC. No sé si hi haurà molts metres de pancartes, banderoles i mocadors, o no -millor que no-, i si caldrà gaire transvassament de gent cap a les terres del centre del país, del Camp al Sénia. Suposo que per a la foto i per a l’objectiu concret, puntual, és igual. Cal ajuntar la Jonquera i Alcanar, amb alguna encerclada puntual a Girona, a la Caixa a Barcelona o al Parlament de la comunitat autònoma de Catalunya -aquest diuen que amb polítics?-, i aquest és l’objectiu plantejat per tant, si s’aconsegueix, dòmino! El nombre d’inscripcions fetes i els moviments que hi ha fan pensar que tot va en el bon camí d’aquesta fita.
(Continua)
(Continua)
Amb tot, van passant els dies i es van observant fets que són realment destacables i molt importants, relatius al país, a tot el país, als Països Catalans. L’any passat, amb tota la bogeria de la convocatòria de la manifestació de l’11S, que no era per la independència -tot i que havíem avançat respecte la del 10J, aquella que era per l’estatut de Catalunya-, el tema de la nació encara es tractava amb poca seriositat davant la pressa -no oblidem aquesta idea, és bàsica-, era una cosa que no tocava i algun desnaturalitzat de pro -Ferran Requejo, per posar un exemple- es permetia dir que això hauria de prohibir-se, que era una falta de respecte i no sé quines altres sortides xulesques de to.
Per aquelles dates, fins i tot independentistes de “tota la vida”, de l’Esquerra Independentista i tot, deien que sí, que ja ho sabem, però que ara cal fer via i ser pràctics. Proposaven com a mesura d’autoconvenciment algunes estratègies -potser seria més correcte dir-ne tàctiques?- per aconseguir visibilitzar suports “externs” -de la part del país que no era Catalunya en deien així- al “procés”, i així tranquil·litzàvem consciències, posàvem els budells en repòs, mostràvem la bona cara a CiU i altres -ANC, Òmnium…- i buscàvem espai en el futur estat catalunyès, ni que sigui d’expert en serveis secrets o en guardians dels valors occidentals al nord-oest de la Mediterrània.
Va ser el moment, ocurrent, de descobrir els “ritmes”, aquells moviments laterals, abdominals, mentals i elàstics que permeten adaptar el discurs nacional a les necessitats regionals, a les dels líders liberals i socialdemòcrates regionals i als interessos en joc. Els ritmes havien nascut com a referència màgica per acabar amb la polèmica de si els Països Catalans havien d’estar al centre del debat o guardats al bagul dels records, dels oblits o a la caixa de les eines. Qui podria posar en dubte que si en un territori guanya el PP volia dir que el país no està madur? Qui podria posar en dubte que si en un territori guanya CiU la maduració estava garantida? Fins que on quanya el PP no guanyi alguna cosa equiparable a CiU o ERC, no tindran el ritme a punt. Per això, els estatuts dels nous partits i moviments independentistes es redacten en funció del “procés” i no de la nació. Adaptem el país a allò que ens interessa. Es formulen propostes que ratllen el racisme, situant el poble català de Catalunya en un estadi de normalitat i el poble català de la resta de la nació en un estadi de anormalitat, exigint-li que faci declaració i certificació de catalanitat. És el moment d’institucionalitzar el paternalisme amb redactats protectors de les essències pàtries i dels respectes per la capacitat i la voluntat, cosa que, d’altra banda, se’ns nega als catalunyesos, que per nassos som catalans i catalanes.
Però darrerament, a rel de determinades iniciatives -enllaçats per la llengua, la xarxa de casals i ateneus, la vitalitat musical i cultural al País Valencià o a les Illes, la pressió per fer l’ANC de les Illes, el naixement de Som Països Catalans, la percepció que gran part dels esforços del “procés” neguen, amaguen la realitat nacional, les agressions d’àmbit nacional de l’estat…- el país comença a fer trontollar la teoria dels ritmes -que al final només defensen aquells que es diuen independentistes i reconeixen la nació sencera, els altres ja en passen, però volen quedar bé amb els líders del “procés”-. Un cas flagrant el veiem amb la mateixa cadena/via catalana de l’11S 2013. Mentre a la pràctica tot és catalunyès, la mala consciència s’evidencia amb una referència nacional incipient en un cert entorn de la moguda: el mapa que publica Vilaweb, les propostes, més o menys forçades d’allargar la cadena -que fent un ridícul espantós els convocants catalunyesos fan veure que no passa- al País Valencià i la Franja, la iniciativa de protesta i d’afirmació a Mallorca d’omplir un mapa dels Països Catalans, alguns discursos del Pi de les 3 Branques, algunes iniciatives en el marc de l’EI de gent que sembla que se’ls escapa el tren, la jornada de treball organitzada per ERC…
I la dada definitiva que fa saltar pels aires la teoria dels ritmes i que té molt a veure amb la cadena, és l’evidència que no a tot arreu és igual de fàcil o de possible omplir els trams de la cadena. Alguns comencen a preocupar-se, CiU ofereix militants amb autocar, ubiquen el gran transvassista/nucleòcrata i nordista Jordi Pujol a les Terres de l’Ebre, es comencen a donar consignes perquè la gent canviï d’ubicació…
Els ritmes, els que havien de donar títol de català/catalana a tothom de Catalunya i a la resta ja en parlarem, resulta que es gira de cop i es manifesten a la comunitat autònoma de Catalunya. El país de CiU i ERC té contradiccions. Els Països Catalans no són un problema de ritmes, sinó de projecte. La Catalunya, pactada constitucionalment entre el franquisme i CiU -entre altres- i sense veleïtats de Països Catalans, la mateixa que els mateixos ens venen ara és un projecte del passat. El futur, el de la llibertat, el de la igualtat, el de la solidaritat, el que radicalitzi la democràcia i lluiti contra la corrupció i les desigualtats és als Països Catalans. I, com a tot arreu, el país té ritmes, però no els que marca Espanya o França, sinó els que configuren la realitat social i terriitorial i la voluntat de tot un país en construcció.
La Via catalana de l’11S sortirà bé, però ja no es podrà amagar i fer callar un país que, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, continua al seu ritme, sense pressa però sense pausa, fent-se visible, organitzant-se, cohesionant-se i denunciant els qui el volen dividit en quatre estats, diguin per grat o diguin per força. Deixem de mirar al nord, corrupte i sense perspectives i mirem la nostra realitat, més al sud, més diversa i amb molta més perspectiva de futur.
L’any 1976, Joan Fuster escrivia per al llibret de presentació del muntatge de poemes i cançons de Joan Salvat Papasseit -ara que fa anys de la seva mort- de l’Ovidi Montllor, que es representava al teatre Poliorama, a les Rambles de Barcelona, que l’accent de l’Ovidi feia més completament català el text de Salvat.
Seguim i seguirem, guiats pel sud que crema, al nostre ritme, única garantia de llibertat.
Per aquelles dates, fins i tot independentistes de “tota la vida”, de l’Esquerra Independentista i tot, deien que sí, que ja ho sabem, però que ara cal fer via i ser pràctics. Proposaven com a mesura d’autoconvenciment algunes estratègies -potser seria més correcte dir-ne tàctiques?- per aconseguir visibilitzar suports “externs” -de la part del país que no era Catalunya en deien així- al “procés”, i així tranquil·litzàvem consciències, posàvem els budells en repòs, mostràvem la bona cara a CiU i altres -ANC, Òmnium…- i buscàvem espai en el futur estat catalunyès, ni que sigui d’expert en serveis secrets o en guardians dels valors occidentals al nord-oest de la Mediterrània.
Va ser el moment, ocurrent, de descobrir els “ritmes”, aquells moviments laterals, abdominals, mentals i elàstics que permeten adaptar el discurs nacional a les necessitats regionals, a les dels líders liberals i socialdemòcrates regionals i als interessos en joc. Els ritmes havien nascut com a referència màgica per acabar amb la polèmica de si els Països Catalans havien d’estar al centre del debat o guardats al bagul dels records, dels oblits o a la caixa de les eines. Qui podria posar en dubte que si en un territori guanya el PP volia dir que el país no està madur? Qui podria posar en dubte que si en un territori guanya CiU la maduració estava garantida? Fins que on quanya el PP no guanyi alguna cosa equiparable a CiU o ERC, no tindran el ritme a punt. Per això, els estatuts dels nous partits i moviments independentistes es redacten en funció del “procés” i no de la nació. Adaptem el país a allò que ens interessa. Es formulen propostes que ratllen el racisme, situant el poble català de Catalunya en un estadi de normalitat i el poble català de la resta de la nació en un estadi de anormalitat, exigint-li que faci declaració i certificació de catalanitat. És el moment d’institucionalitzar el paternalisme amb redactats protectors de les essències pàtries i dels respectes per la capacitat i la voluntat, cosa que, d’altra banda, se’ns nega als catalunyesos, que per nassos som catalans i catalanes.
Però darrerament, a rel de determinades iniciatives -enllaçats per la llengua, la xarxa de casals i ateneus, la vitalitat musical i cultural al País Valencià o a les Illes, la pressió per fer l’ANC de les Illes, el naixement de Som Països Catalans, la percepció que gran part dels esforços del “procés” neguen, amaguen la realitat nacional, les agressions d’àmbit nacional de l’estat…- el país comença a fer trontollar la teoria dels ritmes -que al final només defensen aquells que es diuen independentistes i reconeixen la nació sencera, els altres ja en passen, però volen quedar bé amb els líders del “procés”-. Un cas flagrant el veiem amb la mateixa cadena/via catalana de l’11S 2013. Mentre a la pràctica tot és catalunyès, la mala consciència s’evidencia amb una referència nacional incipient en un cert entorn de la moguda: el mapa que publica Vilaweb, les propostes, més o menys forçades d’allargar la cadena -que fent un ridícul espantós els convocants catalunyesos fan veure que no passa- al País Valencià i la Franja, la iniciativa de protesta i d’afirmació a Mallorca d’omplir un mapa dels Països Catalans, alguns discursos del Pi de les 3 Branques, algunes iniciatives en el marc de l’EI de gent que sembla que se’ls escapa el tren, la jornada de treball organitzada per ERC…
I la dada definitiva que fa saltar pels aires la teoria dels ritmes i que té molt a veure amb la cadena, és l’evidència que no a tot arreu és igual de fàcil o de possible omplir els trams de la cadena. Alguns comencen a preocupar-se, CiU ofereix militants amb autocar, ubiquen el gran transvassista/nucleòcrata i nordista Jordi Pujol a les Terres de l’Ebre, es comencen a donar consignes perquè la gent canviï d’ubicació…
Els ritmes, els que havien de donar títol de català/catalana a tothom de Catalunya i a la resta ja en parlarem, resulta que es gira de cop i es manifesten a la comunitat autònoma de Catalunya. El país de CiU i ERC té contradiccions. Els Països Catalans no són un problema de ritmes, sinó de projecte. La Catalunya, pactada constitucionalment entre el franquisme i CiU -entre altres- i sense veleïtats de Països Catalans, la mateixa que els mateixos ens venen ara és un projecte del passat. El futur, el de la llibertat, el de la igualtat, el de la solidaritat, el que radicalitzi la democràcia i lluiti contra la corrupció i les desigualtats és als Països Catalans. I, com a tot arreu, el país té ritmes, però no els que marca Espanya o França, sinó els que configuren la realitat social i terriitorial i la voluntat de tot un país en construcció.
La Via catalana de l’11S sortirà bé, però ja no es podrà amagar i fer callar un país que, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, continua al seu ritme, sense pressa però sense pausa, fent-se visible, organitzant-se, cohesionant-se i denunciant els qui el volen dividit en quatre estats, diguin per grat o diguin per força. Deixem de mirar al nord, corrupte i sense perspectives i mirem la nostra realitat, més al sud, més diversa i amb molta més perspectiva de futur.
L’any 1976, Joan Fuster escrivia per al llibret de presentació del muntatge de poemes i cançons de Joan Salvat Papasseit -ara que fa anys de la seva mort- de l’Ovidi Montllor, que es representava al teatre Poliorama, a les Rambles de Barcelona, que l’accent de l’Ovidi feia més completament català el text de Salvat.
Seguim i seguirem, guiats pel sud que crema, al nostre ritme, única garantia de llibertat.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Segurament, un dels grans errors de l’EI és no haver entrat en bloc a dins de l’ANC per aportar-hi la seva visió i convèncer o impedir que altres imposin el seu discurs. Massa vegades alguns sectors de l’EI s’han dedicat a criticar-ho tot i tothom en el procés (legitimament) des de fora però sense proposar alternatives factibles o fulls de ruta visibles més enllà de pujar cims, celebrar les diades i recitar alguns discursos repetits fins a l’extenuació durant anys.
Que els Països Catalans compartim llengua, cultura i història tots ho sabem, que l’independentisme a algunes parts del país està a les antípodes d’altres parts és més que obvi (per molt que ho intentem negar) i que tots els processos comporten contradiccions també és evident (per molt puritans que vulguem aparentar).
Fan falta propostes clares de com reconstruïr i relligar els Països Catalans pensant en que més d’hora que tard, les 4 províncies provablament ja no formarant part de l’estat espanyol, i s’hauria d’aprofitar aquest fet com a revulsiu perquè la resta del país (no el guetto mobilitzat i conscienciat, sinó la majoria de població) s’adoni que hi ha vida fora d’Espanya i França i fora de la Constitució.
Mai s’havia vist un moviment popular tant gran i divers a Catalunya com l’ANC, amb una capacitat de mobilització increïble i amb gent de totes les tendències. L’ANC no és ni sionista, ni regionalista, ni catalunyista, ni protaurina, ni pro Unió Europea, ni capitalista… L’ANC és el poble divers organitzat i a dins hi ha gent que pensa diferent. L’EI ha deixat escapar la possibilitat d’influir-hi per portar-la cap a plantejaments pròxims. Em sembla que si s’haguessin dedicat tots els esforços en positiu a dins de l’ANC enlloc de criticar-la bel·ligerantment s’haguessin pogut canviar molts discursos i posicionaments, i el procés també hauria anat diferent.
ens agradaria que us afegíssiu al projecte i si podeu fer-ne difusió
animeu-vos !!
No entenc això del “nord” i del “sud”; a què es refereix, al nord europeu i al sud europeu o als nord-est i centre-est peninsulars ibèrics (adiministrativament parlant, les CA de Catalunya y Valenciana)?
De quina realitat, més al sud i “amb més perspectiva de futur” ens parla? Del Pais Valencià, potser, on elecció rera elecció la gent aposta majoritament pels peperos?
Compari la corrupció existent als “nords” i als “suds” que vostè prefereixi, i exposi-hu al públic. Els conceptes, per ser clars, s’han de materialitzar en quelcom de tangible… sino és qüestió de fe (que tot pot ser, no dic que no en tingui vostè de fe en aquests conceptes abstractes).
Atentament
L’ANC vol la Independència de tota la Nació i els independentistes també la volem. Ara mateix el primer i millor servei a tots els Països Catalans és assolir la Independència del Principat i més encara.
El meu objectiu i la meva lluita es concreten en la següent expressió:
“La Nació sencera. La llengua catalana. L’Estat Independent. La Constitució com la de l’Havana .. breu, clara, potent”
Anàlisis (1) sobre la Proposta Fornas: Units per Declarar la Independència:
La idea i la realització d’en Fornas és aprofitar l’oportunitat de les eleccions al Parlament Europeu per a fer avançar la conveniència de Declarar la Independència de Catalunya, i la millor manera per a fer força en aquest sentit és posar-se a la feina des d’ara mateix.
El 25 de maig del 2014 se celebraran aquestes eleccions. La data és inamovible o el que és el mateix sols depèn d’Europa, en cap cas depèn d’Espanya. Les urnes d’aquestes eleccions són intocables, almenys les policies espanyoles no les podran tocar a la lleugera sense el consentiment o l’arbitratge de Brussel·les. Podem entendre facilment les avantatges per als catalans d’aquests fets operatius.
Primer cal aclarir o fer saber que per a poder presentar una llista de catalans a aquestes eleccions s’ha de menester d’un partit constituit seguint les normes per a aquest fet de la UE. Per tant si es vol tirar endavant aquesta idea i el seu projecte cal fer-ho amb estructura de partit legalitzat, és natural i així s’està fent.
Si l’UDIC -Units per Declarar la Independència-, amb aquest mandat concret que expressa el seu nom, no existís, què farien Ciu i ERC per a aquestes eleccions?
-Seré una mica crític i potser ben realista en la meva resposta, i ho seré perquè com vostès, apreciats lectors, ja sóc gran, no em mamo el dit i tinc sobrada experiència.
Que faran Ciu i ERC?
-Doncs faran el que fan sempre, dos mesos abans nomenaran uns nous representats, confeccionaran la llista i un cop escollit un lema encetaran la campanya electoral que amb quinze dies situarà els seus candidats al Parlament Europeu per defensar les seves polítiques econòmiques i socials amb clara dependència al règim autonòmic espanyol i a la absència d’atribucions polítiques i econòmiques en que es troba l’escanyada Generalitat autonòmica. En el tema de la independència improvitzaran i intentaran fer el que puguin com han fet Tremosa i Romeva però sense un pla establert i una estratègia comuna per fer avançar amb contundència la secessió entre Espanya i Catalunya. Per no tenir clar no sabran si promoure una consulta fantasma o un referèndum veritable, la DUI o unes eleccions plebiscitàries?
Que farà l’UDIC si pot entrar al Parlament Europeu?
-Defensarà una sola posició en l’àmbit de l’emancipació nacional de Catalunya, una sola posició: Declarar la Independència des del Parlament català. Aquesta serà la seva feina i el seu objectiu primordial, res tindrà sentit en la seva tasca parlamentaria sense posar a la llum la voluntat i la necessitat absoluta d’un estat català independent.
Aquest és l’objectiu: Unim els nostres vots, unim els nostres candidats i unim les notres estratègies per assolir la independència, empènyer la independència el més aviat possible i amb la màxima força possible.
El clam ja ha estat llençat!:
Unim-nos des de tot arreu per declarar la Independència de Catalunya, unim-nos donant recolzament a una llista de catalans determinats afer-ho, posem-nos tots a fer-ho saber i a donar-hi força. Els grans partits ja prendran posicions en referència a aquesta iniciativa.
Tenim un any per davant, aprofitem-lo!
Salvador Molins, BIC-CA