L'Aleix a ca la Toca
Al Lluçanès a recer de cap malastre
Aquests dies, la festa del capital, del món occidental, està que trontolla. I per fer-nos veure que estan ocupats, s’han inventat això de refundar el capitalisme. I, la veritat, per què cal refundar-lo? Possiblement, això només ho senten ells, com a necessari, donat que la batzegada és forta. I com que del que es tracta és de seguir dominant, de seguir controlant, de seguir dividint i deconstruint el món, cal trobar noves formes perquè hi ha coses que els estan posant al límit del risc.
Crec que la victòria de l’Obama és el cop d’efecte que necessitaven. No hi ha dubte que als Estats Units, una important majoria, ja n’estava fins al barret d’aguantar el Bush, i que massa sectors patien els desequilibris per permetre la perpetuació d’aquest model, i menys encara a les portes d’una sotragada com la que es presenta al món. Per tant, un bon recanvi és un negre, jove, integrador de desitjos, voluntats i necessitats, del poble i del sistema. Sense cap mena de dubte, una esperança per a molts, i una gran concentració d’energia.
Per al sistema, una esperança de rellançar, en un dels pitjors moments, l’ànim del poble, la capacitat de regeneració del model. Caldrà, sens dubte, fer concessions a la gent, però amb l’intent -i la garantia- que no es desviarà més enllà del necessari i tolerable. El lideratge occidental necessita el model ianqui, i els Estats Units necessiten refer-se des del més pregon del seu existir.
Curiosament, la victòria d’Obama ha estat un bàlsam televisiu, als diaris i les ràdios. Tertulians i periodistes, més enllà dels polítics, celebren el resultat. Cal aferrar-se al model.
Per als qui no creiem que el capitalisme sigui bo, allò que ens preocupa és com acabar-lo i començar una nova era, un nou model d’organització social. Les crisis són bons moments per penetrar-hi, potser, però, ens falta estar preparats.
La socialdemocràcia ha estat vista -i alguns encara ho venen- com una via per passar del capitalisme a una nova realitat. Sabem a la perfecció que això és, simplement, mentida i impossible. Ara, en plena sacsejada del sistema, que posa en qüestió la seva essència principal, el consum, tots s’apleguen er refundar la seva eina de poder: hi són els socialdemòcrates com el Zapatero o el Brown, els feixistes com el Berlusconi, els liberals agressius i ultranacionalistes com el Sarkozy, etcètera. I els dels partits comunistes dels respectius estats, juntament amb els sindicats del sistema, a l’espera dels pedaços on agafar-se per existir. Ser negre, gai, jove o dona no són garanties de transformació. Allò que necessitem no és la refundació del capitalisme i una decoració de colors, sinó un canvi de sistema. A veure si ens hi posem!
Crec que la victòria de l’Obama és el cop d’efecte que necessitaven. No hi ha dubte que als Estats Units, una important majoria, ja n’estava fins al barret d’aguantar el Bush, i que massa sectors patien els desequilibris per permetre la perpetuació d’aquest model, i menys encara a les portes d’una sotragada com la que es presenta al món. Per tant, un bon recanvi és un negre, jove, integrador de desitjos, voluntats i necessitats, del poble i del sistema. Sense cap mena de dubte, una esperança per a molts, i una gran concentració d’energia.
Per al sistema, una esperança de rellançar, en un dels pitjors moments, l’ànim del poble, la capacitat de regeneració del model. Caldrà, sens dubte, fer concessions a la gent, però amb l’intent -i la garantia- que no es desviarà més enllà del necessari i tolerable. El lideratge occidental necessita el model ianqui, i els Estats Units necessiten refer-se des del més pregon del seu existir.
Curiosament, la victòria d’Obama ha estat un bàlsam televisiu, als diaris i les ràdios. Tertulians i periodistes, més enllà dels polítics, celebren el resultat. Cal aferrar-se al model.
Per als qui no creiem que el capitalisme sigui bo, allò que ens preocupa és com acabar-lo i començar una nova era, un nou model d’organització social. Les crisis són bons moments per penetrar-hi, potser, però, ens falta estar preparats.
La socialdemocràcia ha estat vista -i alguns encara ho venen- com una via per passar del capitalisme a una nova realitat. Sabem a la perfecció que això és, simplement, mentida i impossible. Ara, en plena sacsejada del sistema, que posa en qüestió la seva essència principal, el consum, tots s’apleguen er refundar la seva eina de poder: hi són els socialdemòcrates com el Zapatero o el Brown, els feixistes com el Berlusconi, els liberals agressius i ultranacionalistes com el Sarkozy, etcètera. I els dels partits comunistes dels respectius estats, juntament amb els sindicats del sistema, a l’espera dels pedaços on agafar-se per existir. Ser negre, gai, jove o dona no són garanties de transformació. Allò que necessitem no és la refundació del capitalisme i una decoració de colors, sinó un canvi de sistema. A veure si ens hi posem!
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Penso que els qui volen la fi del capìtalisme haurien de començar definint en primer lloc el sistema alternatiu, ni que sigui en línies generals.
Amb tots els inconvenients, el capitalisme transnacional és el sistema econòmic que més riquesa i progrés ha creat arreu del món. Cal doncs polir-ne les disfuncions.
Miro fora d’aquest sistema, i només hi veig un erm. Els sistemes comunistes han estat – i són encara a Cuba i a Corea del Nord – una ruïna econòmica, per no dir res de la manca de llibertat que forçosament comporten. El socialisme democràtic també ha estat assajat, i no veig pas que ningú tingui gaire interés a revitalitzar, per exemple, ni tan sols el miterrandisme. Els partit socialdemòcrates són gestors, més o menys enceertat, del capitalisme.
No crec que ningú tingui interés al proteccionisme del segle XIX – capitalismes nacionals aïllats i en lluita – que va dur al desastre de la Primera Guerra Mundial.
I molt menys se li acut a ningú de reivindicar el corporativisme medieval: numerus clausus en els oficis, absència de competència…
Doncs no hi ha res més. Si per capitalisme entenem llibertat econòmica i pocs entrebans a la circulació de béns i serveis, el debat es limita a discutir els modes i els graus de l’intervencionisme estatal. Ara, a causa de la crisi, potser tocarà una mica més d’intervencionisme, però ningú amb responsabilitats polítques reals – d’Obama a Sarkozy, de Merkel a Gordon Brown, gosarà reivindicar cap dels sistemes periclitats.