L'Aleix a ca la Toca

Aquests dies, a l’hort de Ca la Toca hi ha molta activitat. N’hi ha de les moltíssimes bestioles que hi campen, n’hi ha de les herbes invasores que tot ho okupen, n’hi ha per aprofitar uns minuts per fer faenes necessàries però per a les que no trobem el temps suficient, n’hi ha perquè roses, pensaments i clavellines floreixen que és un continu i n’hi ha perquè les hortalisses estan donant fruit sense parar. Un moviment permanent i generós que dóna una gran satisfacció.
Però hi ha dos fruits dels que vull parlar especialment: els pebrots i les albergínies.
Els pebrots, enguany, han sortit esplèndids, dobles, ufanosos i, el que és més destacable, estan tornant, tots!, vermells. Uns pebrots molt aromàtics, carnosos -tret d’algun que va rebre de la darrera pedregada-, que resulten d’allò més bé a l’hora de fer una escalivada o una xamfaina. Amb gran il·lusió hem rebut, a Ca la Toca, els primers pebrots ben reeixits des que ens vam atrevir a menar l’hort.
Però hi ha un altre element realment destacable, enguany, les albergínies.

Les albergínies sempre m’han semblat un referent en la cultura de la cuina i les hortes de la Mediterrània. Aquest color morat-negre, de les més comunes, em fa pensar en mercats d’aquí i d’allà, en brases, en arrebossats, en farcits…, en Sicília, Grècia, Tunísia o Palestina, per exemple. (En secret us diré que a Vic hi ha un pizzer sicilià que té un pizzeria, de nom Trinacria, que fa una pizza d’albergínia senzillament monumental).
Les albergínies de l’Hort de Ca la Toca d’aquest any són, com els pebrots, excepcionals. Han patit l’escarbat de la patata -aquest que va ratllat com aquell segon equipament tan horrorós de l’equip de futbol del Saragossa de la temporada passada-, alguna pedregada i altres animalons que hi fan de les seves. Però res, unes albergínies de primera, us ho asseguro.
I és clar, què n’hem de fer de les albergínies? Doncs això, menjar-nos-les. I ho fem farcint-les, escalivant-les, amb xamfaina… i en puré!
Del llibre "Aroma àrab", del professor nascut a Palestina, Salah Jamal, n’he tret la base per fer un puré d’albergínies excel·lent, molt semblant al que es pot menjar en qualsevol restaurant que faci cuina del sud o l’est de la Mediterrània. Un plat senzillíssim i molt gustós per menjar com a acompanyament o com a amanida. Per si us ve de gust, us explico com el vaig fer.
En primer lloc, cal escalivar i pelar l’albergínia -una de bona mida per a dues persones és una bona proporció-. Llavors, agafeu un morter, poseu-hi sal, all i julivert -i jo hi vaig afegir un grapat de pinyons- i esclafeu-ho i piqueu-ho tot ben picat. Poseu-hi un polset de res de pebre vermell dolç i de pebre negre molinat, i acabeu de picar la barreja. Afegu-hi l’albergínia i amb la mà de morter desfeu-la i barregeu-la amb la resta d’ingredients fins que faci una massa ben fina i amorosa. Poseu-ho en un plat pla i gran que quedi ben repartida i centrada i regueu el puré amb un bon oli d’oliva.
/Poseu el plat al centre de la taula i mengeu-ne tots d’allà. A Síria i Palestina s’anomena "viciós i coquet", per la seva textura lleugera i ballarina, i per la insaciabilitat que provoca entre els comensals/-Això ho diu al seu llibre en Salah Jamal-.
Quin gran goig!

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!