L'Aleix a ca la Toca

Així ho deia el Jaume Arnella en un disc extraordinari quan contrastava la quotidianitat d’un Priorat que s’esmunyia entre els cossos i la terra i quan encara ningú s’havia preocupat de la seva realitat. Avui, aquella terra es mou entre el morir d’èxit d’alguns espavilats i la construcció d’una nova proposta arrelada al territori, al nivell de la gent, carregada de memòria i que ha reconegut en el propi el que és comú.

(Continua)

I això potser ens està passant a nivell de país, del país sencer, el país silenciat i invisible, gairebé el país sense nom –us sona allò d’uns països sense nom que canten els Obrint pas?-, que se’ns esmuny entre el cor i les mans, els budells i la raó, mentre altres, encara més espavilats han decidit convertir el món, des de la trona de la política, en el seu tros on fer i desfer sense límits. On menysprear les persones, on aprofitar-se dels recursos de tots, on mentir i enganyar, on robar directament i sense haver-se d’amagar, on comprar voluntats i necessitats i fer més i més trista, més i més grisa la quotidianitat d’una societat manipulada. Portant-nos a l’extrem de la desesperació.

I en aquest context, vista l’experiència i la trajectòria des d’aquelles eleccions regionals del 1980, ens plantegem la possibilitat de dir prou i de no fer-ho sols, de no fer-ho a contracor, de no fer-ho per la memòria dels pares o els avis que no podien votar. Ens plantegem de tornar a dir sí, de tornar a plantar cara, de sentir-nos forts en la convicció i el compromís, de pensar en el futur de veritat, no únicament com la lògica mecànica del pas del temps, sinó com un projecte cooperatiu, d’economia d’escala humana, racional i útil i carregat d’esperança.

Ens plantegem de prendre la iniciativa, de construir realitats que ens facin sentir part i que apartin la brossa i la nosa i a tots els qui només han fet que convertir la política en un negoci de mediocres productes inservibles, i als polítics en uns titelles sense més raó que la del gregarisme que es mira permanentment el melic.

Només cal veure la mobilització per aconseguir els avals per la CUP en quatre dies, el creixement d’una xarxa espectacular arreu del territori, la impensable allau d’adhesions populars i ben significatives, els compromisos ètics signats abans que es publiqui el programa. Tot això és una mostra clara que en aquest país hi ha una realitat nova que afirma la voluntat de veure i viure el demà.

Una proposta de recuperació integral, solidària, que rebutja el verticalisme i aposta per la col·lectivitat, que sacseja la realitat i activa les neurones adormides i fa reprendre la memòria, com aquell licor de la resina dels antics oliverars, que deia Al tall, i que ajunta generacions que volen ser com a persones i com a país i portar, a les institucions, als mitjans i al quefer quotidià, la realitat d’una nació completa, els Països Catalans, i d’un país complet, la seva gent. Perquè com ha passat en totes les grans revolucions, ho volem tot i ho volem ara: els drets nacionals i els drets socials. I no s’hi valen excuses ni ritmes. Per això, em saltaré la tradició i el 25N, en lloc d’abstenir-me i així mostrar el meu rebuig, aquest cop mostraré el meu ferm compromís amb el futur i votaré la CUP.