Circulant per les darreres novetats dels blogs he ensopegat amb el del Pere Vilarrasa i, en ell, hi he trobat l’enllaç per a l’article publicat ahir, a l’Avui, per Joan Solà, “Plantem cara”. El Pere el recomana, jo també. Però no únicament la lectura, sinó l’assumpció de les seves propostes.
Plantem cara! Per la normalització de la nostra llengua nacional!
Visca la terra, mori el mal govern!
Ja n’hi ha prou. Al cap d’una setmana que el president de la
Generalitat afirmés que l’única llengua de Catalunya que necessita
reforç és la catalana, el govern central ens imposava per decret una
hora més de castellà. Tenim el país ja del tot castellanitzat, i el
català que s’hi usa està extremament degradat, de manera que
difícilment podrem salvar la situació; doncs encara no n’hi havia prou:
calia estrènyer més el caragol. I nosaltres, en el millor dels casos, a
callar, a conservar la calma, a calcular si podem reclamar davant la
llei, la llei del més fort.
Qui intenta destruir la llengua d’un poble és un enemic d’aquest
poble. Tots els governs espanyols han sigut enemics nostres: durant
segles i sense treva han intentat destruir la nostra llengua de
diverses maneres, amb lleis, amb refinada repressió escolar, amb
bombardejos, enverinant incansablement el país amb tots els mitjans de
comunicació. Les primeres reaccions oficials del govern de Catalunya a
l’esmentat decret van ser literalment escandaloses. Diguem-ho d’una
vegada i sense embuts, que la paciència és el que ens ha dut al punt
gravíssim on som: si els nostres polítics, en lloc de defensar amb tots
els mitjans i amb totes les conseqüències la llengua pròpia del país,
intenten fer-nos empassar una cosa tan monstruosa com que aquest decret
“suposa un avanç històric per a la llengua catalana”, o si intenten fer
callar el locutor de ràdio que denuncia l’agressió, aleshores s’exposen
que els considerem còmplices dels nostres enemics.
La nostra societat està profundament desorientada perquè tots els
nostres governs autonòmics han tractat aquest assumpte amb una
perillosa i ben perceptible actitud de subordinació del nostre poble i
de la nostra llengua a una altra entitat política i a una altra
llengua. La mateixa campanya Dóna corda al català, per a una
llengua mil·lenària com la nostra, que ha traduït tota la gran
literatura mundial i que n’ha produït també de primera categoria
mundial, deixa una sensació d’humiliació intolerable: ¿tan desvalguts
ens hem de veure? Si, a més a més, va acompanyada d’una frase
castellana o ambiguament catalana (El català va amb tu),
aleshores l’agressió que ens fem a nosaltres mateixos ja no té nom. ¿No
s’hauria trobat almenys una frase igualment atractiva però genuïnament
catalana? Aquí hi ha, doncs, fonamentalment, una qüestió de dignitat.
Després no ens demanin a la gent del carrer que defensem la llengua,
perquè no podem. Ha de ser el nostre govern que planti cara d’una
vegada. Han de ser les nostres entitats cíviques, acadèmiques,
culturals de tota mena que reaccionin amb contundència. No pas amb
l’enèsima noteta de premsa. No pas amb una altra taula rodona sobre les
enquestes lingüístiques. No pas queixant-se i pidolant com qui no gosa.
Cal que diguem a la cara a qui correspongui que no podem tolerar ni un
minut més el sarcasme, la mentida, la humiliació, l’afebliment del
nostre poble. No podem esperar més. Plantem cara.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!