L'Aleix a ca la Toca

Sembla que aquesta tarda, un grapat de mossos d’esquadra encaputxats -que no saben que ja som a la Quaresma i el Carnestoltes s’ha acabat?!- han entrat a la universitat i s’han endut detingut l’Enric Duran, el qui va fer pública una campanya per construir una alternativa al capitalisme i que va anunciar l’expropiació de recursos econòmics a un pilot d’entitats bancàries i engresca el personal a seguir l’exemple. L’Enric s’ha presentat en públic per animar a desenvolupar la campanya “Podem viure sense el capitalisme” i avui es reparteix una publicació amb el nom Podem! per reflexionar sobre tot plegat.
Per què l’han detingut? Segurament deu ser per allò de l’alarma social, que de tant en tant ens etziben. I si alguna vegada no heu/hem entès què volia dir, ara és ben clar amb aquest cas. Si l’exemple de l’Enric creix i s’escampa arreu del país l’alarma que patiran els especuladors, financers, polítics i directors de l’opinió pública serà realment molt i molt gran. En aquest paquet d’alarmats potser també caldria afegir les jerarquies eclesiàstiques, les sindicals i les de les grans empreses elèctriques, militars, etcètera. I és que quan deixen anar el sintagma esmentat, només parlen d’ells, però ens volen fer creure que som nosaltres.

(Segueix)

El plantejament de la campanya té un aspecte que em crida l’atenció, sobretot ara que, aclaparats per tant parlar de crisi i no veure reaccions importants, tot i els efectes sobre els treballadors, alguns ja parlen de la fi del procés.
El nombre d’aturats als Països Catalans ha crescut de forma espectacular. El tancament d’empreses, els EROs, els xantatges des de la patronal, les amenaces polítiques i sindicals, etcètera no han desenvolupat en cap línia de resposta social seriosa, contundent, traslladant la responsabilitat a qui la té i exigint solucions de veres per als verament afectats. Línies que facin pensar en noves propostes organitzatives, en alternatives des de la nació real, des de la gent. Tot retòrica i poca denúncia. I és que allò que es troba a faltar és algú que plantegi un canvi de model, una via de superació del sistema capitalista, una revolució social que faci possible el nostre món des del nostre país.
Mentre els capitalistes parlen de refundar el sistema -que no és res més que adaptar-lo, en la seva progressiva degradació, a les necessitats per seguir dominant, especulant, acumulant, desestructurant, imposant, augmentant la quota d’exclosos del sistema-, la desaparició de plantejaments d’esquerra és gairebé absoluta. Tothom està pendent del consum, dels pobres empresaris que perden guanys, d’un atur que pot estancar la dinàmica del mercat… I els sindicats -CCOO, UGT, i els altres?- només fent mans i mànigues per garantir que els quedin assalariats amb qui poder seguir fent aquest sindicalisme de suport al model, al sistema, i pactant el que calgui.
És un gran moment per a la misèria especulativa en què centren la política tants ajuntaments -el decret del govern espanyol per repartir diners als municipis per fer obra pública és un escàndol dels més grossos-; és un gran moment per a la demgògia i la mentida dels mitjans controlats pels grups econòmics més potents; és un gran moment per veure el nivell arranat al terra de la classe política; és un gran moment per adonar-nos de com és falsa la preocupació per l’entorn; és un gran moment per a tota mena de sangoneres.
I enmig de tot això, la sigularitat de la proposta “Podem viure sense el capitalisme” no és res més que plantejar-nos allò que han escrit els Maulets i altres col·lectius: si el sistema falla, no es reinicia, és canvia.
En la nostra tradició de lluites populars hi ha un gran bagatge d’experiència de contrapoder social. I és ara on s’han de veure les voluntats de canvi, que no és altra cosa el que es demana i s’espera de qui tingui l’atreviment i la dignitat de dir-se d’esquerres. Ara és el moment de construir el nostre món -no un altre- i de fer-ho amb les eines del nostre poble i la seva història, a la nostra manera, construint el socialisme català del segle XXI. La crisi, que s’acabarà quan ells en tinguin prou, ha de ser una oportunitat, la primera real, per acabar amb el consumisme, clau “socialitzada” del model vigent.