Vilaweb ens oferia aquesta setmana una entrevista en vídeo amb Josep Bargalló, expresident de l’Institut Ramon Llull, la institució que aglutina institucions de tots els Països Catalans. Bargalló, home d’ERC que va tenir importants càrrecs en el primer tripartit, ens parla amb coneixement de causa de les dificultats per aconseguir aquest marc nacional i que a més tingués presència i resultats pràctics. Una tasca d’orfebreria pràctica i virtual en un país fragmentat i amb manca de consciència i de projecte nacional. L’entrevista m’ha semblat força interessant i m’ha interessat especialment la reflexió que fa un catalunyès sobre el paper que ha de jugar Catalunya i la consciència que ha de prendre Catalunya en tot plegat. Igualment, m’ha semblat molt interessant la reflexió sobre la pròipia consciència de ser, d’existir, i sobre la necessitat de conèixer el país, de reconèixer-nos en el propi país.
(Continua)
Amb tot, les reflexions i valoracions que fa Bargalló tenen molt clars els límits, o millor, s’evidencien bestialment els límits a mesura que va exposant els fets, les experiències, els problemes… Un d’aquests límits és el fet mateix de construir alguna cosa nacional des del reconeixement de les autonomies i la fragmentació. Aquest fet, ens porta, per una banda a donar valor als fets contats, però també a veure com n’és de fràgil la situació i com l’autonomisme és un carreró sense sortida, una cotilla que ofega. Però encara hi ha una altra cosa més greu, que és precisament, la manca d’un projecte nacional en actiu, basat en el territori, la cultura i la consciència de ser un poble, fruit de moltes agressions però també, i crec que de manera molt important, pel gran i gravíssim desconeixement que tenim del país.
A més, la manca de projecte nacional implica que la bona voluntat de generar activitat institucional es vegi desvinculada d’una realitat social activa d’àmbit nacional. Curiosament, i dit en favor de Bargalló, el seu partit haurà apostat per la seva línia en l’Institu Ramon Llull, però en canvi ha abandonat el projecte nacional a nivell de país. Encara recordo el comentari d’Agustí Cerdà, màxim representant d’ERPV, en la darrera trobada d’escoles en valencià celebrada a Benimaclet, que li va fer a l’alcaldessa de Lluçà, en el sentit que calia que a Catalunya tinguéssim clar que ara és necessari baixar al País Valencià perquè allà s’hi estan coent moltes coses i més amunt del Sénia no ens n’assabentem, i que això passa al seu partit en la secció catalunyesa.
Que coses com les que comenta Bargalló tinguin sentit més enllà dels fets puntuals i conjunturals i sempre passant la maroma, només és possible si hi ha un moviment popular potent que treballi en clau nacional -no de suma de comunitats autònomes- i que creï l’estat de necessitat que doni sentit real al projecte de país. Aquest és el repte, sinó la fragilitat es farà evident en qualsevol moment.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Ara els d’ERC tornen a ser bons? Per cert, com és que la CUP no presenta ni una sola llista al País Valencià o les Illes? Us deixareu desbancar per SI?