L'Aleix a ca la Toca
Al Lluçanès a recer de cap malastre
On paren els Chicago Boys?, de David Fernàndez
ofegada en caparra pròpia, víctima de la seva mateixa cobdícia, tota la
teoria dels ‘hooligans’ dels ‘Milton Friedman’s boys’ ha caigut com un
castell de cartes. Un sol cop precís i tota un allau de runes i
engrunes a totes les borses mundials. Trenta anys de Reagan i Thatcher,
a la paperera directament. Sense cap possibilitat de reciclatge. En dos
mesos, a penes. On paren, ara, els Chicago Boys, que no els sento? On
són que han emmudit? Amagats, esfondrats i soterrats pel fracàs del seu
castell d’encenalls. Suplicant a l’estat que els salvi i els mantingui
el ‘way of life’ de sous estratosfèrics i blindats. És així. De la
prepotència al pànic; de la victòria de la fi de la història a la
derrota més aclaparadora. Àtila estavellat i escampada general.
(…)
per cas, Hugo Chávez fos titllat de ‘criptosoviètic’ per haver suggerit
de nacionalitzar la banca. I que de sobte, ara, i per motius ben
diferents, els dos estats més liberals, més aferrissadament
ultraneoliberals, corrin a nacionalitzar-la. Els Estats Units i el
Regne Unit proclamant l’intervencionisme públic. N’hi ha per a
llogar-hi cadires. Com la vella dita: seu a la porta i veuràs passar el
cadàver del teu enemic.
Passin i vegin. Com el desori sublim del cap de la CEOE: ‘Cal
suspendre l’economia de mercat un quant temps’. D’això, en dic parlar
sense embuts. D’això, a pòquer, en diuen bluf, jugar amb les cartes
marcades i demanar al ‘croupier’ que torni a repartir que vas perdent,
que no s’hi val i que et serveixi, si us plau, una escala de colors a
la carta. L’aigua clara: ens trobem en una economia de gàngsters. Ara
ja ho saben fins i tot ells: la mà negra i sinistra d’Adam Smith és un
tafurer repartint cartes falses. Mirin, si no: es col·lapsen les
hipoteques i el mercat de lloguer es dispara. Més especulació.
Tafurers, tafurers. De debò. Quines penques.
I entremig, per adobar-ho, l’escàndol de la pornografia del luxe
econòmic. Pornografia de la dura. Impúdica. Veure l’asseguradora AIG
gastant-se 440.000 euros en una vetlladeta per celebrar el rescat de
Bush o els de Dèxia pixant colònia a Mònegue, celebrant el
malbaratament acumulat amb festassa grossa per les esferes, revela la
magnitud de la tragèdia, les coses com són i el perquè de tot plegat.
Això ja comença a recordar el final de l’imperi romà. Festes d’alta
volada i facturetes milionàries per a celebrar el rescabalament públic
del desgavell privat. Exactament igual que la caiguda de l’imperi:
darrera barrila monumental mentre els ‘bàrbars’ (els qui no arriben amb
la nòmina a tapar el forat de la càries o els mil milions que
sobreviuen amb menys d’un dòlar diari) esperem a la porta d’un paradís
que ja és infern.
És clar que tot és dialèctic. Perquè quan es col·lapsin els
hipotecats i hipotecades, també sortiran les arques públiques al
rescat? Veurem declaracions públiques a corre-cuita dient: ‘tranquils,
l’estat els garanteix el dret de l’habitatge. No pateixin’? No
m’esperaré pas a esbrinar-ho. Perquè la resposta és enregistrada en
l’ADN d’una economia tafurera. Mirin, si no. ZP va dir, de primer,
30.000 milions. I després diuen que no hi ha calers per a l’estatut!
Ara 100.000. Però només 30.000 són els diners que calen per a eradicar
la fam del món segons la FAO.
A cada cimera mundial contra la fam, Brown, Bush, Sarkozy i el
seguici de lladregots bramen que no hi ha calers i que no tenen un
duro. Però quan la banca xiula, asfixiada per l’estafa exuberant de les
seves hipoteques ‘sub-prime’, treuen el talonari en cinc segons. Què
dic en cinc, en un ràpid moviment imperceptible, mil·lèsima de segon
precisament calculada, ja signen els xecs.
És hora de tancar els parquets. I de tancar-los. Mai no he cregut
en la presó, però per una vegada ho diré: a picar pedra. Que són un
perill públic i ja els toca. I els altres, que som tota la resta, a
treballar de valent per una economia postcapitalista. Social, solidària
i cooperativa i al servei de les necessitats humanes. Que també toca i
fa temps que fem massa tard.
(Editorial de Vilaweb, 21-X-2008)
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
bona nit aleix….
quan puguis passa t pel meu bloc,,,,el mateix dia que vas publicar aquest escrit d en Fernandez jo estava escrivint quasi el mateix,,,,
una abracada
manel