L'Aleix a ca la Toca

Avui es constitueixen els ajuntaments sorgits de les eleccions del passat 22 de maig. Avui, 13 equips assumiran les il·lusions, necessitats, esperances i responsabilitats corresponents a la porció de lluçanesos que els pertoqui. I ho faran per dur a terme la quotidianitat de la política local, però també la de la política comarcal. I és que el present i el futur de la nostra comarca, la comarca del Lluçanès, està a les seves mans.
Fa vuit anys, les candidatures que es presentaven a les eleccions de maig del 2003 van signar un compromís per tirar endavant la comarca. Des d’aleshores, el Lluçanès ha canviat dues vegades de majoria, però la seva situació i perspectiva ha variat ben poc.
La majoria dita “d’esquerres” que es va formar el 2003 i que va “liderar” el Consorci, va esmorteir la reivindicació -deien que per mor de les necessitats primeres- i va fer callar la plataforma -diuen que per no entorpir la tasca dels nous i donar-los un vot de confiança.
Amb la recuperació de la majoria dels qui l’havien tingut sempre abans, els de CiU, l’any 2007, tot va seguir en el mateix pla d’esmorteïment i de manca de compromís.
Dues iniciatives, tard i a correcuita, i per mor del compromís isolat de l’alcaldessa de Lluçà, l’Eva Boixadé, van tornar a posar la comarca en el món trist de la llista d’espera. La primera, la presentació de l’estudi sobre la seva viabilitat, en un moment de pèrdua de contingut i paper de les comarques, ara encara més perdudes. La segona, l’acord de tots els ajuntaments de reclamar per via legal -morta?- que es faci efectiu el reconeixement -un acord, confessament formulat, per buscar diners per mantenir el Consorci o un substitut-, en un moment de recessió en tots els àmbits.
Ara comencem una nova etapa amb velles estructures i amb rumors d’invents de subcomarques -el poc comarcalista exalcalde de Prats, Ramon Vall, ja va riure’s de la fórmula en la proposta de l’Informe Roca!-, una mena de vestit -barat i esparrecat de bon començament- fet a mida per tapar boques i estómacs agraïts i necessitats.
Com és que els nostres polítics són tan poc agosarats i decidits i tenen tan poca ambició?

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!