L'Aleix a ca la Toca

M’agraden
els esports. Però m’agraden molt més quan són jugats per homes i dones
que valen la pena per allò que són, per gent que no s’amaga darrere una
pilota, ni d’un contracte publicitari. Per això admire aquell gran
Sócrates que féu del Corinthians un equip de meravella que jugava
contra la dictadura brasilera amb el millor futbol que es podia veure i
que organitzava els jugadors en assemblees democràtiques. I Martina
Navratilova, que després de fugir de la Txèquia sotmesa als russos,
emprengué la defensa de la llibertat sexual de les dones. Deia que, per
a una esportista, parlar clar era una obligació, no un privilegi. Per
això admire també el canadenc Steve Nash, que va ensenyar una samarreta
contra la guerra de l’Irac en l’All-Star de la NBA, el 2003. I Tommie
Smith i John Carlos, medallistes dels Jocs de Mèxic que tots recordem
per aquells punys negres alçats, orgullosos, sobre el podi dels
vencedors, en representació del seu poble humiliat pel racisme i la
rancúnia.

Perquè crec que el futbol és més que un negoci m’agrada Lucarelli,
el davanter comunista italià que es va negar a abandonar el Livornio,
malgrat les ofertes milionàries dels altres clubs i que va arribar a
rebaixar-se ell mateix el sou, decidit a no deixar de costat els seus
amics i el seu club, orgullós de la seua identitat. I per això
m’agradava Caszely, aquell xilè menut que va jugar al Llevant i a
l’Espanyol i que era un símbol permanent de l’oposició a Pinochet.
Caszely es va negar en públic i declaradament, davant les càmeres de
televisió, a donar la mà al dictador, en una ocasió que aquest va fer
una recepció a la selecció xilena. Pinochet havia fet una intensa
campanya d’unitat al seu entorn aprofitant-se de la selecció nacional i
Caszely, amb aquell gest simple, la va desmuntar. Uns quants anys
després havia de ser un dels activistes més populars en favor del No a
Pinochet, al referèndum que l’apartà del poder.

Crec, per tant, que els esports serveixen, ateses l’enorme
capacitat d’atracció i i la repercussió que tenen, per posar en relleu
tota mena de causes justes i per ajudar a fer obrir els ulls. Ho van
fer els atletes irlandesos que van desertar de la delegació britànica
quan aquesta ja desfilava a l’estadi olímpic de Londres el 1908. Ho va
fer Muhammad Alí, Cassius Clay, condemnat a tres anys de presó per no
haver-se negat a enrolar-se a l’exèrcit. Ho va fer Sam Ramsamy,
l’atleta que va fugir de la Sud-àfrica de l’apartheid i dedicà tota la
vida a organitzar des de Londres el boicot internacional al seu propi
país per la política d’apartheid. I ho ha fet ara Oleguer Presas, un
jugador del qual aquest Barça que diu que és més-que-un-club hauria de
sentir-se especialment orgullós, del qual jo em declare admirador i per
al qual reclame avui la solidaritat oberta i visible de tots els qui
creiem que l’esport és molt millor encara quan ajuda a fer millor el
món en què vivim.