L'Aleix a ca la Toca

No hi ha dubte -com a mínim per a mi- que estem en plena campanya electoral de cara als comicis espanyols dels primers mesos del 2008. Potser sí que aquest cop han començat encara més aviat que altres cops, però l’actitud del PSOE amb Euskal Herria i els Països Catalans en són dues bones mostres. La millor mostra, però, la tenim a casa, i més concretament a Catalunya. De cop i volta, tothom manté actituds "sobiranistes": la Federació Catalana de Futbol i el Govern de la Generalitat, demanant que es jugui malgrat la prohibició de la Federació espanyola -proposant la desobediència a l’amo!-; els d’ERC creant corrents i impulsant plataformes; els de CiU, fent el mateix, i, finalment, l’Artur Mas i el Maragall demanat cases comunes, redefinicions del catalanisme i altres històries, diuen, per anar més enllà.
Aquest matí, he llegit,a la portada de l’AVUI, unes declaracions -després ampliades i més o menys argumentades a l’interior- de l’Artur Mas dient, ni més ni menys, que "podem anar més enllà de l’estatut del 30 de setembre".
A banda de la clara consideració -i això no vol dir que no hi hagi coses de les que es mouen que no puguin tenir la seva utilitat postelectoral- que tot plegat és foc d’encenalls per intentar salvar mobles, rentar cares i intentar dissimular la immensa vergonya que han de sentir els polítics d’aquest tros de país, i més concretament els que es diuen catalanistes, sobiranistes o nacionalistes, dir que podem anar més enllà de l’estatut del 30 de setembre és un insult, ras i curt. I només ho pot dir algú absolutament desesperat o algú amb un nivell de cinisme en la seva actitud que no mereix ni la més mínima consideració.
El fracàs de l’autonomisme i dels que l’han justificat -i/o el justifiquen encara- és total. No deixem, doncs, que ens dictin les paraules i el camí: ara, independència!

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!