L'Aleix a ca la Toca

Avui fa 70 anys de l’entrada dels feixistes a Barcelona. Va ser un dia en què molta gent va respirar. Uns perquè, orgullosos, havien guanyat. Uns altres, com a víctimes de la guerra, perquè aquesta s’acabava, i això, siguis del bàndol que siguis, segur que alleugeix. La realitat, però, és que la tranquil·litat només la portava per als guanyadors, els militars feixistes i els seus aliats col·laboracionistes, de grat o per misèria, que acaba sent el mateix.
Començava una llarguíssima transició cap a l’anorreament, la massificació i grisor més terrorífica. Una transició que tancà una etapa amb la mort del criminal, i que es reedità a si mateixa amb el pacte constitucional, en el qual, els franquistes, aconseguiren una nova nòmina de col·laboracionistes anomenats “demòcrates”. Els perdedors, seguírem sent els mateixos.
Avui, quan malgrat la incapacitat i la traïdoria dels darrers arribats als pactes transitoris amb Espanya, s’han començat a moure els primers fulls de l’immens llibre de l’oblit o de la memòria, l’Estat, l’essència del sentit pregon del pacte constitucional, ens mostra la seva vertadera cara. El dia que fa 70 anys del triomf dels feixistes, simbolitzat amb l’entrada aplanadora a Barcelona, un ministre català autoanomenat socialista lliurarà una medalla meritòria espanyola a un dels més insígnes feixistes de casa nostra, Carles Sentís, el rehabilitat per CiU amb la seva medalla de Sant Jordi, en una mostra clara del paper d’exterminadors de la memòria que han jugat PSOE, CiU, PCE, etcètera. Avui, Espanya se’ns mostra, un cop més, amb tota la seva impunitat feixista.
Dos catalans que no han exercit mai d’això i els seus còmplices a les institucions -ja siguin catalanistes o espanyolistes-, s’aplaudiran en la condecoració de qui va enaltir el feixisme i de qui va treballar per evitar la nostra llibertat. Una nova lliçó, una nova ignomínia.