Tan lentament les barques retornen de la nit
pels rius que l’ esperança sense ànima nodria,
que, en veure-les passar, jo sol des de la riba,
m’ hi enfilo per trobar-hi el més pregon de mi.
Ulisses que em coneix i sap el meu destí,
i estima el fosc dolor d’ aquestes aigües tristes,
em du cap a València perquè hi escolti l’imme
que el sol escampa, dòcil, per sobre dels jardins.
Ah, València, València com un sal de dofí
tu fores sempre noble i fores l’ alegria
de terres perfumades i dones compassives
que per no-res florien a dintre cada llit.
Tu fores talismà de la llum als meus dits,
assossec al meu cor, aigua neta i senzilla.
Ah, València, València com l’ estrella del dia
tu lluïres un jorn tot arreu del país.
Pro ara vius endolada amb un gest encongit.
T’has tornat una viuda, una pàtria invisible.
I, subjecta a tribut, has deixat envilir-te
fins que Espanta et prengués el darrer dels vestits.
¿ Per què no escoltes, dons, l’ aspra veu dels teus fills,
dels qui encara romanen presoners a la vinya,
captius als arrossars, esclaus tota la vida
per haver-te estimat cada abril més endins ?
Si Almansa les campanes fan néixer un nou raïm,
els maulets el durien a les portes d’ Alzira
perquè com un miracle se’n fessin mil estibes
que els peus de tots els màrtirs mudarien en vi.
I allavons, jo i Ulisses i Valencià gentil
guanyarem els esculls de Caribdis i Escil-la,
embriacs de sofrença, pro també molt més rics.
I a les cendres de Xàtiva fruiran homes lliures
Per fer una Catalunya independent amb mi.
Jordi Bilbeny
(Tret del blog d’en Xavier Sayols)
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!