Que els espanyols volen dominar tota la seva possessió és un fet sabut, lògic en la seva lògica imperial i militar, i prou patit. Per tant, no és estrany, des d’un punt de vista de justificació i estricta interpretació dels processos polítics vigents, que Patxi López sigui president de l’autonomia basca amb el suport dels seus connacionalistes del PP i de la UPD.
Allò que és trist és que ens hàgim estat tants anys justificant per no voler acabar amb les autonomies, que, com hem repetit massa vegades, són les parts amb què Espanya estructura els seus dominis, amb una certa atenció als acords adoptats per deixar morir tranquil el franquisme al llit. Per això, ahir sentíem el vergonyant discurs del senyor Ibarretxe recordant al Patxi enqüestió que és president per la llei de partits, que al País basc hi ha una majoria sobiranista i que ell va defensar el dret a decidir. Quina barra, aquests autonomistes. Primer fent el ridícul amb les seves jugades de pissarrí sobre el dret a decidir, demostrant la seva absoluta manca de capacitat de decidir trencar amb l’imperi; després, la seva permament justificació moral -aquests jesuïtes!- de la llei de partits, amb la intenció de fer fora l’esquerra abertzale i així poder manar i manegar amb plenitud; el paperot menyspreable jugat en els processos per avançar en la solució del conflicte polític -Lizarra, darreres negociacions…-. I ara, se’n queixen perquè han patit en pròpia carn les conseqüències de la seva renúncia i del seu fariseïsme. Els autonomistes i els que justifiquen l’autonomia -per tàctiques i estratègies d’aprofitats o d’impotents- acaben servint l’imperi i aquest sap que arribarà el dia d’acabar també amb ells.
Què hauria passat si tots aquests partits s’haguessin plantat davant d’Espanya amb la llei de partits i les bestieses il·legalitzadores del poder polític, judicial, militar, policial i econòmic espanyols? Què hauria passat si PNV, EA, Aralar o Nafarroa bai haguessin posat el projecte nacional per davant del paper institucional?
De què serveix ara lamentar-se de la majoria perduda? De què serveix ara lamentar-se de l’acord -antinatura potser sí, però antiimperial, no- del PPSOE i UPD?
El que passa és que quan un projecte nacional se supedita al joc institucional i es justifica qualsevol marc perquè allò que es defensa és el model vigent -de participació, econòmic, territorial…-, s’acaba jugant en el terreny de l’enemic.
La lliçó d’Euskal Herria és molt dura però molt clara, i alà hi ha una opció política que seguirà treballant per construir un país a partir de les pròpies normes de joc.
Als Països Catalans ens caldria tenir-ho present. Les properes eleccions autonòmiques catalunyeses poden deixar clar cap on va cadascú. Fins i tot la CUP.