La jornada de vaga convocada per al passat dia 27 de gener per part de la CGT i la COS, la CNT i SO, amb suports diversos a diferents indrets del país, ha rebut moltes crítiques i menyspreus i un important silenci. No hi ha havia dubte que la convocatòria tindria un resultat molt diferent que quan convoquen els sindicats espanyols grocs i que tindria una cobertura mediàtica mínima, sobretot si no hi havia greus incidents, com no hi hagué -una sincera felicitació per als convocants, en aquest sentit-, tot i les provocacions d’una policia que des del primer minut ocupà la ciutat de Barcelona i perseguí piquets i manifestats, i d’alguns mitjans, com l’ARA, que el dia 23 ubicava les conseqüències de l’ocupació del “Palacio del Cinema” en la secció d’ordre públic, i que el dia 28 il·lustrava la notícia -d’una vaga que considerava que havia fet molt soroll- amb una imatge amb un peu de foto que anunciava que s’havien llençat bengales, potser maleïen el fet que no haguessin estat còctels molotov?
(Continua)
D’aquesta iniciativa, jo en destacaré uns quants elements, alguns positius i d’altres de negatius, al meu parer.
Respecte dels primers, crec realment positiu que ens hàgim atrevit a ser identificats i comptats. Si el dia 28 es van mobilitzar al llarg del dia entre 8.000 i 12.000 persones, entre piquets, vaguistes, grups promovent accions, manifestants, etcètera, arreu del país, vol dir que ja som una part destacable i concreta que planta cara a CCOO i UGT i els seu escolanets. Segurament, hi ha més gent al voltant, però fins ara sempre havíem fet el pas quan teníem el paraigua dels sindicats grocs espanyols.
Un altre aspecte important, és que en aquesta iniciativa hi ha participat, sense por a perdre anells i essències, l’únic sindicat nacional implantat -de forma minoritària, sense dubte- a la major part del país, la COS, i ha estat una de les referències en les mobilitzacions.
Encara un altre element positiu. L’oportunitat de la convocatòria de mobilització la vigília de l’aprovació del pacte entre els pilars del sistema: govern i partits estatals, sindicats grocs espanyols i patronals. Quan ells estaven signant i celebrant una nova cargolada de coll per al poble, s’iniciava una jornada de lluita contra aquest acord, un tema que afecta la majoria i que representa el model cap on anem. Nosaltres, encara massa pocs, estàvem encarats al sistema.
I encara una altra. La campanya de mobilitzacions al territori que, de la mà de la COS i les respectives CGT, junt amb altres col·lectius s’ha escampat arreu dels Països Catalans.
En la banda dels greuges, hi posaria la premura de temps de la convocatòria, amb la consegüent manca de preparació adequada de la mobilització i dels suports.
I, també, la necessitat de prendre iniciatives que abastin realment tota la nació, des d’una perspectiva conjunta, de Països Catalans.
Des d’aquest moment, cal seguir en la feina, treballant per aconseguir una important representació i seguint marcant camí, amb propostes serioses, que arribin al major nombre de sectors i que des de l’altra banda del pont, algú comenci a pensar que hi ha possibilitats de veure fer-se realitat un nou sindicat, nacional i que pugui marcar camí, lluny de la botifleria. I l’oportunisme.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Massa triomfalisme i nula autocrítica, i d’aquesta manera és impossible avançar. Cal reconèixer que hem errat el tret, que ens hem deixat arrossegar i que hem fet les coses de forma precipitada i sense preparació. Això no es un joc de nens i si volem plantar cara de debò hem de fer molta feina prèvia perquè deixar-se endur per dinàmiques purament agitatives dóna els resultats que dóna, el 27-G n’ha estat la prova evident.
Hem d’aprendre de l’experiència d’Euskal Herria, construïr un vertader pol de contrapoder, arribar a les capes populars, sense essencialismes ni elitismes ideològics estèrils que no porten enlloc.
I des de l’EI hem de posar tota la carn a la graella en enfortir la COS, fent crèixer la seva representació sindical i extenent la seva influència en sectors socials i populars on les organitzacions de l’EI mai han arribat. Només així serem capaços d’enfortir-nos com a poble i com a classe social, sense perdre el nord, afermant unes bases sòlides i reforçant l’espai polític, social i sindical de l’esquerra independentista. La COS hauria de treballar per confluïr ( i confluïr no vol dir diluïr-se en un magma de sigles marginals) amb d’altres col·lectius sindicals amb el marc nacional clar i les qüestions socials diàfanes. Tenim el repte de construïr l’espai sindical combatiu dels Països Catalans i per això cal defugir el sectarisme i les dinàmiques marginals.
La vaga general no és un fi en si mateixa, com sembla que alguns col·lectius esclerotitzats veuen, és una eina al servei de la revolta, però perquè sigui efectiva cal molt de temps de preparació. Més d’hora que tard n’haurem de plantejar una, però una de debò