L'Aleix a ca la Toca

S’ha acabat la campanya interna per a la presidència d’ERC. Ha guanyat el previst i la majoria ha votat continuïtat. L’única dada que fa trontollar mínimament el tauler és el segon lloc d’en Carretero per a la presidència. Ara seguiran el procés per veure si té cap ni peus que després de l’ensulsiada governi el partit una minoria del 37% o si s’hauran de posar d’acord el Puigcercós i els del Carod -un altre cop?-.
De fet, però i malgrat que gairebé ningú n’ha dit res, allò que estava en joc era simplement el poder al partit i com seguir al govern, perquè el model de partit i d’acció política no es posava en qüestió. Ningú ha plantejat una nova manera de fer política ni uns nous horitzons de veritat. Ningú ha fet un plantejament d’acció política nacional, de tota la nació; o els que s’autoanomenaven Esquerra Independentista, que apostaven per una gran mobilització principatina si a Madrid retallen les restes de l’estatut.
I quant al model d’acció política, quina credibilitat té un governant que deixa el govern per fer campanya per al partit -Puigcercós, Niubó…- o el paperot del consellers d’ERC al govern catalunyès, més ocupats fent campanya que encarant els temes de país, com el de l’aigua o el de la MAT. Per cert, ningú ha parlat clar, dels candidats, sobre el tema de l’aigua o sobre la legalitat i el model que estan en joc amb la molt alta tensió, o amb el tema nuclear…
En resum, mentre no canviï la cultura política i deixi de ser un permanent joc de pactes i complicitats per a mantenir càrrecs, cadires i sous, i per acceptar gestionar els interessos privats, i no passi a ser una acció en defensa dels interessos reals de la gent, no hi ha res a fer. Per això, crec que no és temps de xous a l’americana per atraure l’atenció. Ara és temps de plantejar-nos un nou model de fer política, de baix cap a dalt, apostant pels interessos col·lectius i nacionals i no per la comèdia dissuasòria. Per això penso que seria el moment d’una alternativa política nacional, federada a nivell municipal i plantejant una dinàmica realment participativa i oberta, lluny dels shows mediàtics.

A les darreres eleccions municipals va brollar, per a la majoria sorprenentment, la proposta de la CUP. De cop i volta, quan el panorama està més tancat i estancat, apareix una marca nova, compromesa amb el país i que fàcilment es podia identificar, en molts casos, com una alternativa a la manca de credibilitat de la resta i a l’espanyolisme de la resta.
Ara seria el moment de consolidar-la, de visualitzar-la. De fet, ja fa dies que hauria calgut començar a fer-la present, a fer-li dir la seva. Sense perdre la seva singularitat municipal, però agafant el testimoni d’una realitat política malmesa i tocada de mort, per ressituar la política -la de la gent i el país- en un lloc més prop de la dignitat i el sentit comú.
Però la CUP és hereva de molts i molts anys d’impotència en el món de l’esquerra independentitsa, d’estèrils baralles plenes de sectarisme i manca de perspectiva de país. I caldrà que
s’allunyi d’aquesta herència, que deixi de voler-se a si mateixa com una cosa a part, en mans de grupets que podrien voler-la petita i teledirigida abans que crescuda i autoorganitzada, que és precisament allò que necessitem.
Igalment, cal que s’aparti de l’intent de convertir-la en una còpia “radicalitzada” del model
organitzatiu, de gestió o d’acció que promou ERC -i la resta de formacions polítiques i que les ha convertides
en el que són: forces polítiques esclaves d’un sistema d’interessos del qual hom no pot marxar-ne-.
La CUP podria ser l’eina necessària per a la regeneració política als Països Catalans, però cal fer-ho sense sectarismes i voluntat de control intern, sinó federant les diferents realitats locals -no amb centralismes”democràtics” que res tenen a veure amb la realitat de la CUP i del país-, garantint la pluralitat de l’independentisme i dels sectors populars i amb energies renovadores, obrint les portes -que no, deixar-los entrar!- a les persones i els col·lectius que avui sacsegen la realitat a pobles i comarques del país. Només així tindrem una alternativa que ens pot dur també a ocupar espai institucional arreu del país i a qualsevol nivell. Si no es pot fer així, segurament ens quedarem en un nou -i frustrant- intent. La CUP pot ser -i crec que hauria de ser- la impulsora d’una nova cultura política, que recuperés el paper del conjunt de la societat com a subjecte transformador.