L’aposta de l’esquerra abertzale per desenvolupar un nou projecte polític, deixant de banda la lluita armada i superant la dinàmica que des de fa una pila d’anys es viu a Euskal Herria, està deixant veure les vergonyes d’uns i altres.
Per una banda, tenim els que sempre s’han omplert la boca de pau, llibertat i democràcia, però que mantenen sense ni immutar-se una constitució espanyola que institucionalitza la violència amb el paper preeminent de l’exèrcit a qui es dóna carta blanca per actuar si ho creu convenient.
Per una altra, els gestors regionalistes de les autonomies espanyoles clau, PNB i CiU, sempre al costat de l’ordre i l’autoritat, o sigui del poder de l’estat i del capital privat.
I encara un altre sector, el representatiu d’esquerres regionals o estatals que, tot i mantenir restes de discurs democràtic i alliberador i, en alguns casos independentista, i que van votar en contra de la Llei de Partits, mai han tingut una posició clara davant l’estat per oposar-se frontalment a allò que s’inventava el poder del tot-ETA o altres barbaritats per l’estil, i han mantingut una ambigüitat calculada no fos cas que els acabessin per castigar a ells mateixos.
Només cal escoltar amb detall algunes justificacions del moment actual per adonar-se de com n’era de poruga la seva posició.
En d’altres, només calia veure amb qui s’aliaven a Euskal Herria -ERC, primer amb EA i després, a correcuita, amb Aralar-, o ICV o els mateixos de SI que a qui primer van a buscar és als propis d’Aralar. Ara, però, tothom intenta sortir a la foto amb algun que altre dirigent de l’esquerra abertzale. Ara s’ha obert la veda. Ja no tenen la pesta, ja ens hi podem acostar ni que sigui per si se’ns enganxa alguna cosa o per si treuen un bon resultat si algun dia poden presentar-se a les eleccions -i potser per veure si els poden ficar encara més dins el sistema.
Avui, Batasuna, Sortu o com es vulguin dir són la peça més preuada en la cacera desfermada. Fins i tot per als d’EUiA!
Curiosament, a Euskal Herria, Aralar, partit carronyaire, busca lloc davant el perill que representa la normalització de la vida política de l’esquerra abertzale, i la direcció del PNB busca suports a Madrid per veure com seguir gestionant un trosset de pastís autonòmic.
No hi ha dubte que a l’esquerra abertzale li va molt bé tota aquesta corrua de peticions de mà. Per una banda fa coixí i per una altra demostra la seva importància. I cal que així sigui. Però la imatge dels pretendents institucionalistes condemnaires de violència vingui d’on vingui -o sigui, només d’un cantó- és bastant lamentable.
Diuen que els fets i el temps posa la gent al seu lloc. Deu ser cert.
L’esquerra abertzale ha obert un procés amb un grau de gosadia molt gran. Un procés que encara està per veure fins on podrà arribar. Que encara ha de retratar més els polítics espanyols -unitaristes o autonomistes- i que encara ens ha de donar més referències del nivell de la classe política nascuda a l’empara de la transició espanyola postfranquista.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Aralar no és d’esquerres? Perquè adjetivitza com a “carronyaire” a Aralar? Tant de mal ha fet Aralar al poble vasc l’haver-se desmarcat de la “lluita armada” d’ETA? És imprescindible la lluita armada per aconseguir un suposat alliberament (nacional, social, personal o del què sia)?
Atentament
Aralar va plantar cara a ETA, amb seny i valentia, i ha rebut d’una banda i de l’altra. Zabaleta, carronyaire? Qualificatius, sense argument. No hase falta decir más nada.
En canvi, Batasuna (i succedanis) sempre a remolc d’ETA. Res a veure amb el Sinn Fein. No es pot fer veure que defenses els drets humans i mirar cap a una altra banda quan hi ha un mort (sigui que sigui). Otegi ho tenia clar des de fa anys però li ha costat déu i ajuda fer-ho entendre als seus.
El que de debò importa és que s’obre una nova etapa per Euskalherria. I que es veurà el llautó de la democràcia espanyola (sic) si Sortu no pot participar a les eleccions.