L'Aleix a ca la Toca
Al Lluçanès a recer de cap malastre
Les eleccions del 25N han deixat un paisatge que ningú s’imaginava, independentment dels molts que el desitjàvem, per unes raons o per altres.
No hi ha dubte que amb majoria extraordinària, absoluta o simple qui més qui menys -les enquestes, els sondatges i els eterns experts així ens hi encaminaven- tothom pensava en un resultat per a CiU com a mínim igual que el que tenia i amb la possibilitat d’acostar-se encara més a superar la ratlla absoluta. Menys dubte hi ha que els de CiU s’ho pensaven i ho desitjaven tant que semblava impossible que no fos així.
I és que ara se’ns presenten un munt d’interrogants que cal intentar respondre, a anosaltres però sobretot als responsables del tinglado muntat. Per una banda, sembla poc comprensible que un partit que ha recuperat l’hegemonia parlamentària després d’una dura travessa del desert, com és el cas de CiU que, sense tenir majoria absoluta -només li van faltar 6 escons!-, tenia capacitat per liderar un govern en minoria i podia comptar amb unes majories parlamentàries suficients per obrir el procés cap a una nova realitat que s’acostés a la idea de sobirania -estat propi, sobirania compartida, pseudoconfederació, estat associat, autodeterminació…-, havent pactat fins i tot un acord amb ERC i ICV -per cert molt més debilitades que ara- fins al març del 2013 per poder negociar amb Madrid, sembla inconcebible que es llancés a una cursa desenfrenada si les coses no eren massa clares. Com és que es van atrevir a desmuntar el que tenien -recordem que també tenien el coixí de SI- per convocar unes eleccions plebiscitàries com a únic camí?
No hi ha dubte que amb majoria extraordinària, absoluta o simple qui més qui menys -les enquestes, els sondatges i els eterns experts així ens hi encaminaven- tothom pensava en un resultat per a CiU com a mínim igual que el que tenia i amb la possibilitat d’acostar-se encara més a superar la ratlla absoluta. Menys dubte hi ha que els de CiU s’ho pensaven i ho desitjaven tant que semblava impossible que no fos així.
I és que ara se’ns presenten un munt d’interrogants que cal intentar respondre, a anosaltres però sobretot als responsables del tinglado muntat. Per una banda, sembla poc comprensible que un partit que ha recuperat l’hegemonia parlamentària després d’una dura travessa del desert, com és el cas de CiU que, sense tenir majoria absoluta -només li van faltar 6 escons!-, tenia capacitat per liderar un govern en minoria i podia comptar amb unes majories parlamentàries suficients per obrir el procés cap a una nova realitat que s’acostés a la idea de sobirania -estat propi, sobirania compartida, pseudoconfederació, estat associat, autodeterminació…-, havent pactat fins i tot un acord amb ERC i ICV -per cert molt més debilitades que ara- fins al març del 2013 per poder negociar amb Madrid, sembla inconcebible que es llancés a una cursa desenfrenada si les coses no eren massa clares. Com és que es van atrevir a desmuntar el que tenien -recordem que també tenien el coixí de SI- per convocar unes eleccions plebiscitàries com a únic camí?
(Continua)
En primer lloc, la despesa econòmica que representa la convocatòria en un moment de tanta crisi i tantes retallades i tantes excuses i mentides. D’altra banda, aquesta aposta a una sola carta, sense coixins, personalista, messiànica, superba -només cal veure aquell lamentable vídeo de la candidata per Girona parlant de pastors, ovelles descarriades…-, amb paral·lelismes amb la idea de poble escollit -aquí hi deuen tenir a veure el munt de sionistes que habiten la política a casa nostra, i sabent que necessites tot un poble per arrossegar la gent d’Unió, la pròpia de CDC que no creu en massa sobiranies o que n’és directament contrària, i que a més demanes quedar-te sol, ser l’escollit, el líder de tots, l’amo. I continuo preguntant-me per què. I l’única resposta que se m’acut és la de la doble mentida, que té com a únic argument el de l’España ens roba.
Per una banda, amagar/justificar les polítiques salvatges de retallades imposades per la Troika de la UE darrere de l’estelada amb triangle blau, aconseguint així la confiança dels malanomenats mercats, que et veuran com a aliat fidel, i per l’altra, fer veure que fas cas al poble mentre a qui fas cas de veritat és als poders econòmics que volen invertir en el corredor mediterrani -xinesos, multinacionals de l’automòbil, de la indústria química, grans grups del transport…- i que estan farts de la manca de voluntat de l’Estat espanyol per prioritzar-ho. I Mas i CiU veuen l’ocasió -segurament més CDC que UDC- de guanyar la partida dins del combat entre els llops del capital. Cal dir que en aquesta aposta és evident que Mas i la burgesia catalunyesa que li donarà suport saben que tindran suports d’amplis sectors del catalunyisme més essencialista en tots els terrenys per la seva obsessió d’allunyar-se del sud i projectar-se al nord, des de la dreta a l’esquerra, des d’algun sector del PP més europeïsta fins a sectors de l’esquerra independentista propers a l’ortodòxia més rància.
Hi ha un altre element que cal considerar, com és el moment polític que es viu a l’Estat espanyol amb la fi de l’acció de l’ETA i la necessitat de trobar una sortida a la territorialitat d’Euskal Herria, una bona opció per ajudar l’Estat espanyol assumint un canvi de referències -d’Euskadi a Catalunya- i així posar vaselina als possibles canvis que s’hagin d’assumir.
I aquí apareix la pastanaga, una immensa safanòria, una espectacular carrota que penja de la canya que CiU munta i ensenya a un catalunyisme calent i amb ganes d’avançar. I es creen les estructures al servei d’aquesta aventura: consultes, el paper d’Òmnium, el control dels mitjans, 10J… I es remou la realitat a base del perillós discurs del robatori espanyol -no estatal o polític, sinó espanyol-, s’ofereix l’oportunitat de notorietat a un munt de gent que creu en aquesta Europa capitalista i amb pedigrí democràtic i es posa en marxa la cercavila amb l’ANC i la pastanaga disfressada d’estelada i parlant d’estat propi. Mas, garantia de sobirania de cara a la gent, i garantia de poder econòmic de cara a la Troika i als capitals inversors.
No tothom es plega al procés, però sembla que pot ser suficient.
És moment d’encefalograma pla i així ho pregonen els “intel·lectuals” orgànics. Tot al servei de l’espectacle, en una representació realment digna de moviments polítics ben allunyats de la idea de democràcia.
La pastanaga cont¡nua recorrent les nostres vides i es fa present arreu, tot apunta a un canvi paradigma. La convocatòria de les eleccions és una manera de fer un referèndum sense ser-ho i pot fer que doni tot el poder a un bàndol.
Malgrat que la Caixa, el Banc de Sabadell posant seny, i el Duran fent la mà no acabin de quadrar el cercle, l’existència i esclat de l’ANC, el paper de l’AMI i la garantia de l’Òmnium semblen suficients.
Però el dia 25N al vespre, la pastanaga s’ha fet fonedissa. El Flautista de CiU ha perdut l’instrument i el paisatge després de la batalla és desolador.
No estem ni com abans, amb un Parlament ajustadet de forces però controlat, ara les coses han canviat. Mas ha fracassat i ha fet fracassar CiU, el projecte de la pastanaga i, el més perillós, ha permès que la composició del Parlament visualitzi un decantament cap al camp contrari del liberalisme salvatge. Continua la majoria essent de dreta, però les coses no són com havien de ser.
I els resultats han fet créixer la fractura entre l’aposta de Mas i les d’UDC, el capital crític amb la línia, i, el més greu, ha fet perdre la confiança en Mas i CiU com a líder de la dreta en aquesta part de l’Estat i del sud d’Europa. El miratge s’ha desintegrat. Ara no hi ha força ni per assegurar anar cap a aconseguir estructures d’estat. Cap força per negociar a Espanya o de ser el cabdill davant la UE.
És cert que al Parlament catalunyès hi ha un nombre de diputats que podrien garantir una majoria sobiranista -de fet igual que abans de la bogeria electoral-, però ara ERC és més forta, ICV és més forta i apareix la CUP, un greu obstacle per seguir fent comèdia. I l’enemic de l’aposta sobiranista ha crescut -PP i Cs-.
Ara caldrà estar uns dies parlant de consulta i de calendaris, però la correlació de forces ha canviat. La pastanaga de CiU, conduïda de l’AMI, l’ANC i l’Òmnium -i animada des de tertúlies i editorials de mitjans-, ja no hi és, s’ha perdut pel camí i se l’han menjada un grapat de conills espavilats.
Ara, si es vol parlar d’independència, d’alliberament nacional, caldrà fer-ho sense excuses -España ens roba-, sense economicismes, sense líders messiànics i intel·lectuals de menjadora. Ara, es pot parlar de sobirania, però caldrà buscar la majoria real, aquella que pateix les retallades, aquella que vol recuperar la dignitat davant de polítics corruptes i venedors de pàtries i fums. S’ha acabat la pressa i arriba l’hora de la realitat i la veritat. Caldrà llençar fulls de ruta fets a mida i redactar, des de baix, poble a poble, arreu dels Països Catalans, un nou full de ruta, un nou calendari que ens faci avançar de veritat cap a la sobirania, socialment i no elitistament, col·lectivament i sense messies. Contràriament a allò que han pregonat els xarlatans de l’oficilitat privada institucional, és l’hora de construir en xarxa i escoltant la veu de la gent.
Per una banda, amagar/justificar les polítiques salvatges de retallades imposades per la Troika de la UE darrere de l’estelada amb triangle blau, aconseguint així la confiança dels malanomenats mercats, que et veuran com a aliat fidel, i per l’altra, fer veure que fas cas al poble mentre a qui fas cas de veritat és als poders econòmics que volen invertir en el corredor mediterrani -xinesos, multinacionals de l’automòbil, de la indústria química, grans grups del transport…- i que estan farts de la manca de voluntat de l’Estat espanyol per prioritzar-ho. I Mas i CiU veuen l’ocasió -segurament més CDC que UDC- de guanyar la partida dins del combat entre els llops del capital. Cal dir que en aquesta aposta és evident que Mas i la burgesia catalunyesa que li donarà suport saben que tindran suports d’amplis sectors del catalunyisme més essencialista en tots els terrenys per la seva obsessió d’allunyar-se del sud i projectar-se al nord, des de la dreta a l’esquerra, des d’algun sector del PP més europeïsta fins a sectors de l’esquerra independentista propers a l’ortodòxia més rància.
Hi ha un altre element que cal considerar, com és el moment polític que es viu a l’Estat espanyol amb la fi de l’acció de l’ETA i la necessitat de trobar una sortida a la territorialitat d’Euskal Herria, una bona opció per ajudar l’Estat espanyol assumint un canvi de referències -d’Euskadi a Catalunya- i així posar vaselina als possibles canvis que s’hagin d’assumir.
I aquí apareix la pastanaga, una immensa safanòria, una espectacular carrota que penja de la canya que CiU munta i ensenya a un catalunyisme calent i amb ganes d’avançar. I es creen les estructures al servei d’aquesta aventura: consultes, el paper d’Òmnium, el control dels mitjans, 10J… I es remou la realitat a base del perillós discurs del robatori espanyol -no estatal o polític, sinó espanyol-, s’ofereix l’oportunitat de notorietat a un munt de gent que creu en aquesta Europa capitalista i amb pedigrí democràtic i es posa en marxa la cercavila amb l’ANC i la pastanaga disfressada d’estelada i parlant d’estat propi. Mas, garantia de sobirania de cara a la gent, i garantia de poder econòmic de cara a la Troika i als capitals inversors.
No tothom es plega al procés, però sembla que pot ser suficient.
És moment d’encefalograma pla i així ho pregonen els “intel·lectuals” orgànics. Tot al servei de l’espectacle, en una representació realment digna de moviments polítics ben allunyats de la idea de democràcia.
La pastanaga cont¡nua recorrent les nostres vides i es fa present arreu, tot apunta a un canvi paradigma. La convocatòria de les eleccions és una manera de fer un referèndum sense ser-ho i pot fer que doni tot el poder a un bàndol.
Malgrat que la Caixa, el Banc de Sabadell posant seny, i el Duran fent la mà no acabin de quadrar el cercle, l’existència i esclat de l’ANC, el paper de l’AMI i la garantia de l’Òmnium semblen suficients.
Però el dia 25N al vespre, la pastanaga s’ha fet fonedissa. El Flautista de CiU ha perdut l’instrument i el paisatge després de la batalla és desolador.
No estem ni com abans, amb un Parlament ajustadet de forces però controlat, ara les coses han canviat. Mas ha fracassat i ha fet fracassar CiU, el projecte de la pastanaga i, el més perillós, ha permès que la composició del Parlament visualitzi un decantament cap al camp contrari del liberalisme salvatge. Continua la majoria essent de dreta, però les coses no són com havien de ser.
I els resultats han fet créixer la fractura entre l’aposta de Mas i les d’UDC, el capital crític amb la línia, i, el més greu, ha fet perdre la confiança en Mas i CiU com a líder de la dreta en aquesta part de l’Estat i del sud d’Europa. El miratge s’ha desintegrat. Ara no hi ha força ni per assegurar anar cap a aconseguir estructures d’estat. Cap força per negociar a Espanya o de ser el cabdill davant la UE.
És cert que al Parlament catalunyès hi ha un nombre de diputats que podrien garantir una majoria sobiranista -de fet igual que abans de la bogeria electoral-, però ara ERC és més forta, ICV és més forta i apareix la CUP, un greu obstacle per seguir fent comèdia. I l’enemic de l’aposta sobiranista ha crescut -PP i Cs-.
Ara caldrà estar uns dies parlant de consulta i de calendaris, però la correlació de forces ha canviat. La pastanaga de CiU, conduïda de l’AMI, l’ANC i l’Òmnium -i animada des de tertúlies i editorials de mitjans-, ja no hi és, s’ha perdut pel camí i se l’han menjada un grapat de conills espavilats.
Ara, si es vol parlar d’independència, d’alliberament nacional, caldrà fer-ho sense excuses -España ens roba-, sense economicismes, sense líders messiànics i intel·lectuals de menjadora. Ara, es pot parlar de sobirania, però caldrà buscar la majoria real, aquella que pateix les retallades, aquella que vol recuperar la dignitat davant de polítics corruptes i venedors de pàtries i fums. S’ha acabat la pressa i arriba l’hora de la realitat i la veritat. Caldrà llençar fulls de ruta fets a mida i redactar, des de baix, poble a poble, arreu dels Països Catalans, un nou full de ruta, un nou calendari que ens faci avançar de veritat cap a la sobirania, socialment i no elitistament, col·lectivament i sense messies. Contràriament a allò que han pregonat els xarlatans de l’oficilitat privada institucional, és l’hora de construir en xarxa i escoltant la veu de la gent.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
si tots els independentistes fóssin com tu, no tindria cap mena de dubtes de seguir-ho sent. Ja fa bastant de temps que vaig deixar de ser-ho. L’independentisme avui realment existent és tal i com tu el descrius: una cosa rància, pija, elitista, bastant leguista. De seguir en aquest camí el #25N, i no només, mostren que no serà una eina últil per transformar la realitat.
És aqui on plantejaments com el teu, i que també és el d’una part de les CUPs té una oportunitat enorme: però, i aquesta és la meva opinió i la de molts companys i companyes; això només serà possible si aconseguiu no ser vistos només com a independentistes, sino com una força, que dins de la pluralitat dels moviments, i posen el seu gran de sorra, es posa al servei de la transformació radical del govern de les finances plantejant el que és la única alternativa a l’austeritat i a la crisi del deute; el dret a no pagar, el dret a cancelar el deute (com de fet varen fer a Amèrica Llatina). No ens enganyem: el marc català no és en aquest sentit suficient. Només una revolta sostinguda a Europa Sud, els PIIGS, pot fer trontollar aquest govern que porta al major empobriment, i major estafa, que mai hem conegut a l’era contemporània.
És aqui, penso, on les CUPs han de posar l’accent. I també òbviament a la denúncia radical d’una classe política, i una forma de fer política, que és avui plenament corrupte i al servei dels grans interessos del deute.
Si això ho fa, us asseguro un llarg camí a les CUPs i a defintivament trencar el binomi nacional/social. No fer-ho i convertir-se en els més independentistes (i socialistes) del parlament catalunyes us portarà, pel contrari, a esdevenir una anecdota més de l’oasi català.
N’estic segur que amb la teva empempta, i amb la gent que com tu raona, serà possible fer de les CUPs una eina més en favor de la revolució del 99%. Estar al servei d’aquests i no dels votants.
T’envio una abraçada i espero que sigui mossegant la vida com sempre. Vas ser un mestre per mi
Doncs això: gràcies per endavant.