Us proposo la lectura del Mail obert d’avui a Vilaweb, d’Albert Dasí. Crec que val la pena reflexionar-hi seriosament.
Amb Catalunya, una part del país serà independent, i una altra part, que és al retaló, s’afegirà a la festa d’una llibertat que també haurà de guanyar-se a pols. Em referesc a les Illes, que s’hi sumaran amb plenitud de facultats (tant serà que els borbons canvien la residència d’estiu). Les Illes no tardaran a fer un paper cabdal. Però, encara així, el país no serà complet. Perquè València també ha de dir què vol; no debades és jutge i part, alhora que la seua major amenaça. Vet ací per on comença a obrir-se la feridura, per Serrans, per Quart, per la Zaidia, per Extramurs i el Cabanyal. I és que poques vegades no s’ha sentit prou sòlida, València, per a lluitar contra ella mateixa.
(continua)
Però aquella força es va dissoldre; ha desaparegut completament. Ara mateix, aquesta part del país és ple d’unionistes que s’han posicionat amb tant d’ancoratge que se senten amos, propietaris, d’un territori que, per ells, podria no dir-se València. Per la majoria dels habitants d’aquest tros de país, valencians o no, no és que siguem una altra cosa diferent de Barcelona o de les Illes, és que som una part servil i una província submisa d’Espanya. Encara pitjor, els seus ciutadans se senten provincians. Fins a tal punt tenen clar el domini, i el recel de la servitud, que generacions senceres tenen un paper increïble, per com tracten el territori propi que irònicament governen: la seua filosofia del domini fa que puguen arremetre contra la ciutat, contra el litoral, contra el paisatge rural i urbà amb la major de les impunitats i la pitjor de les pedagogies. Solament quan algú se sent tan propietari d’una cosa pot malmetre-la fins al punt d’avorrir-la o de deixar-la perir. I allò que determina finalment el segell d’aquest paper dissortat: com València arriba a bandejar els personatges que justament podien deseixir-la de la seua migradesa cultural.
Però hi ha moviments contraris a la desfeta, sinergies tan excelses com fonamentals que es desviuen per fer visible un rerepaís, que molts de mitjans i de poder absolut no deixen relluir. Són exemples essencials d’aital vivacitat el moviment Escola valenciana, una plèiade d’actors de primera fila, una Universitat de gran nivell científic, una munió de bandes i d’associacions culturals de bells propòsits i màximes lloables, una gernació d’homes i dones de la cultura, fins i tot de l’empresa, que van bastint un país avui invisible, un país que no compta per als mitjans que són a punta de matí al carrer, que tenen la veu més forta.
A un català d’Alcanar o d’Ulldecona (no cal passar gaire enllà de la Sènia), els valencians li devem semblar primitius, gairebé homes de les cavernes, literalment ximples, si es fixen en com actuen els nostres governs, els nostres polítics, les nostres institucions i, fins i tot, com no actua la falsa oposició, per còmoda, del PSPV en aquest desficaci. Per un català del nord-est, la cosa ja deu ésser més exagerada. De l’Empordà estant deuen pensar que la gran majoria del País Valencià s’ha begut l’enteniment, que ha oblidat els orígens i els seus pares, malgrat que els set matrimonis lleidatans, fundadors de la ciutat l’endemà de la vinguda de Jaume I, encara són a la portalada romànica de la Seu del cap i casal, per recordar-nos qui som. Però l’odi que ens subjau contra allò que és genuïnament valencià, als valencians mateix, és de tal ferotgia que encara és viva aquella frase que va fer-se tristament famosa en temps de la batalla de València: abans moros que catalans, frase ben reaccionària i no per això menys versemblant. Fins a tal punt la hipocresia pot arribar a explicar la irracionalitat del pensament valencià majoritari.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Pujol era alèrgic a la Catalunya Gran. Pensava que seria contraproduent opinar del que passava més enllà de les cuatro provincias. El temps li ha llevat la raó perquè estam molt pitjor que abans, més incomunicats. En temps de Franco jo podia veure des de Mallorca la programació de TVE de Miramar, en català. Ara res de res. Si podem veure TV3 és perquè l’OCB va muntar una empresa per fer-ho possible. En Maragall va negociar amb en Mates poder enfosquir les emissions quan li convengués i així ho va fer l’home de Miami.
És ben hora que al Principat s’espolsin la vessa i considerin com a una agressió pròpia qualsevol acta com el que s’ha produït a la Carrasqueta. En Montilla i en Clos han estat penosos a l’hora de possibilitar que l’Estat espanyol faciliti que les emissions en català es vegin per tot arreu, fent servir la xarxa estatal, tal com es diu a la Carta europea de les llengües minoritàries, signada pels espanyols.