(Article publicat a Llibertat.cat)
Fa uns dies, a Llibertat.cat es publicava un article del
regidor i cap de llista de la CUP per Girona, Jordi Navarro, en el qual
feia una interessant reflexió sobre com veia ell els reptes que tenia
plantejats la CUP en el futur més immediat per poder-ne encarar de nous a
mitjà i llarg termini. Algunes de les reflexions que hi feia em semblen
interessants i necessàries de ser plantejades per aquest moviment
polític institucional de l’Esquerra Independentista, independentment de
si en tot o en part estic d’acord amb les conclusions que planteja. Ara
he vist, també a Llibertat.cat i al seu blog, que ha elaborat, en
companyia del també membre de la CUP, de Lleida, Pau Juvillà, una altra
reflexió en la mateixa línia.
(Continua)
Tinc clar que el moment dóna per desenvolupar el debat dels nous reptes,
però crec que aquests són més amplis que els que planteja el Jordi i
que en alguns casos són tan importants com els que ell llista i esmenta.
Per exemple, crec que hi ha un tema important com el del model polític
que projecta la CUP, i que té molt a veure amb el seu comentari sobre la
gent que pot acostar-se, oportunistament, a la CUP vistos els bons
resultats assolits en les municipals. En aquest sentit, cal poder fer
una valoració de fons sobre com s’accedeix a una alcaldia, o com s’hi
renuncia, o com i perquè es pacten majories… El fet de ser de la CUP
no vol dir que automàticament hom estigui alliberat de perills o que el
model vingui donat per influència suprema.
Un altre tema a debatre i que crec que és molt important, és com
d’encertada ha estat la línia majoritària que apostà per avançar cap a
les municipals del 2011, fent créixer i consolidant la CUP a nivell
territorial, i com aquesta línia ha de continuar. No es pot passar d’una
línia a l’altra com si només es tractés de conjuntures inconnexes.
Caldria, també, desenvolupar quin és el significat pràctic d’un acord
pres anteriorment per la CUP on s’apostava per convertir-la en
organització nacional i que fes política nacional. Una aposta que no té
una línia de treball establerta i que permet que cadascú digui allò que
bonament consideri respecte del marc nacional o de les actuacions i
declaracions públiques en aquest àmbit.
En relació a això darrer, el Jordi Navarro fa una afirmació, crec que
carregada de sinceritat, però també molt preocupant, i no tant per ell
sinó per la CUP. Concretament diu: “Pel que fa a d’altres territoris
dels Països Catalans, trossejats per la legislació dels estats espanyol i
francès, vull reconèixer i admetre públicament el meu desconeixement
(tristament) d’aquests territoris germans. No em considero preparat per
parlar de la possibilitat d’assolir reptes electorals supramunicipals ni
al País Valencià ni a les Illes. En tot cas tinc confiança absoluta amb
els companys i companyes que treballen i militen al sud i a llevant del
meu país i és només a ells i a ningú més a qui correspon decidir quins
son els moviments estratègics que s’han d’efectuar. Pel que fa al nord
del país, la proximitat geogràfica amb les comarques gironines (on jo
visc) faciliten que hi hagi una aproximació que malauradament no es
produeix amb prou intensitat. La frontera estatal ha creat moltes
fronteres mentals i de tot tipus i ens pertoca trobar les vies
d’aproximació entre els nostres territoris separats artificialment
durant més de 3 segles.”
Com deia, em sembla molt bé que individualment puguem tenir un
coneixement o altre de la situació concreta d’una part del país, però em
preocupa i molt pel que significa de poc treballat a nivell
d’organització un tema que ha de ser clau per a un col·lectiu que diu
treballar per la independència dels Països Catalans.
No hi ha dubte que la nostra realitat nacional està tan fragmentada,
trossejada i diluïda -de tot el país i no només de les Illes i el País
Valencià- que es fa difícil poder abastar la seva realitat a simple
vista, ara bé, que una organització “nacional” i que té com a objectiu
l’alliberament “nacional” no tingui un treball elaborat, debatut i
plantejat de cara al país de com està la situació política precisament
del nostre país, vol dir, simplement, que anem molt malament. Poder
afirmar que els companys de cada territori que no és el meu tenen tot el
dret de fer i desfer és d’una frivolitat, disfressada de respecte, que
ens situa en molt mal lloc per engegar un procés real d’alliberament
nacional. I és que un plantejament d’aquest tipus ens situa en un
terreny tan pantanós que estem més a prop d’ofegar-nos que d’avançar.
Com pot ser que no avaluem, abans de decidir si s’ha d’anar o no a unes
eleccions, si la participació en unes autonòmiques catalunyeses o la
seva no participació afectarà, i com, la resta del país? O és que
Catalunya té patent de cors i pot actuar institucionalment com vulgui i
la resta de la nació ja s’espavilarà? O és que realment ens creiem en un
nivell tan avançat i de veritat absoluta que hem d’anar repetint, com
fan els autonomistes, que si a les Illes o al País Valencià -i a la
Franja i a la Catalunya nord- volen venir, ja ho faran?
Em sembla imprescindible que abans de decidir de participar en qualsevol
campanya electoral regional o estatal, cal una anàlisi de la situació
del país, de quines prioritats cal impulsar en política nacional, de
quin paper pot jugar cada territori -autonòmic o no, com les Terres de
l’Ebre, per exemple-, de quines estructures organitzatives cal
desenvolupar per fer créixer la CUP, de quines aliances territorials cal
potenciar, de quin paper juguen, en el nostre projecte, els càrrecs a
cada institució, de l’efecte que tindrà en cada part del país la feina
feta en una altra, i un llarg etcètera. Tot ha de tenir una lògica i un
full de ruta nacional, o bé deixem de parlar de projecte nacional per
passar a parlar de projecte regional i ja veurem si algun dia estem més a
prop o més lluny i si tenim algun interès en crear propostes nacionals.
D’altra banda, en el segon escrit del Jordi Navarro i el Pau Juvillà,
s’afirma que “caldrà deixar per més endavant altres debats encara
pendents i que, per la poca implantació actual de la CUP al País
Valencià i a les Illes Balears, no hem iniciat i que no és altre que
l’encaix dels tres territoris que conformen els Països Catalans en
l’estructura de la Candidatura d’Unitat Popular que, en base al nostre
model assembleari, s’hauria de basar en la confederació.”
El que deia, no és per a més endavant, és previ el debat sobre la nació,
però afirmar que cal una confederació és tan gratuït com dir que ens ho
juguem a la ruleta. Potser sí que cal una confederació, o una
federació, o una… Però això vindrà donat pel debat de fons i com a
conseqüència de les conclusions d’aquest debat, no com a apriorisme de
res.
A l’Esquerra Independentista, o a una part o a alguns membres, sembla
que els ha arribat la pressa que han demostrat grups com Reagrupament,
Solidaritat, ERC, o a la mateixa proposta de l’Assemblea Nacional
Catalana, que afirmen que primer Catalunya i després (?) la resta.
Després de què? Després, com?
El creixement de la CUP és un bon indicador que cal seguir avançant i
anar creixent i que cal eixamplar territorialment el moviment, fent-lo
més sòlid i amb més capacitat d’incidència. Però també planteja un gran
repte, transmetre la confiança que aquest és el moviment que abandera un
canvi real de maneres, de model i de país, al servei de la gent dels
Països Catalans.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Estic molt d’acord amb el que dius, a voltes sembla que hi hagi principatins que en certa manera ‘els fa nosa’ la resta del país
Si jo vull fer neteja a ca meva, la faig. El meu germà, que és veí meu, si encara no la vol fer, doncs jo no l’obligarè a fer-la. Si em demana ajut, li’n donarè… però no deixarè de fer la meva feina perque a ell ara no li vagi bé o no la vulgui fer.
Doncs en aquests temes de la independència dels països catalans, crec que es una cosa semblant… Si més no, si els habitants de les valls andorranes haguessin esperat a que els demés catalans els vinguès bé ser independents, a hores d’ara serien espanyols o francessos.
Atentament