L'Aleix a ca la Toca

Com és públic i notori, no m’he sentit mai vinculat ideològicament a ERC-Esquerra. La meva etapa de regidor a l’ajuntament de Prats de Lluçanès, com a independent en llista d’ERC, va ser fruit d’una conjuntura que va permetre forçar un canvi imprescindible a nivell local i que posteriorment va evidenciar la distància, la meva i la d’ERC, en el concepte d’acció institucional i projecte de poble, fet pel qual me’n vaig apartar definitivament.
Aquests dies, amb el lamentable espectacle de lluita pel poder -pur i dur, pur i simple- que evidencien els exponents mediàtics del partit a Catalunya, se m’evidencia més que mai el sentit de la meva divergència respecte d’ERC.
I és que a més de la més absoluta distància en el sentit que, més enllà de les paraules, ERC mai ha defensat un procés polític cap a l’alliberament nacional dels Països Catalans, la nostra nació, un dels motius pels quals em sento, ara i abans, molt lluny d’ERC és el model de partit i la seva funció.
Quan ERC va obtenir els grans resultats dels quals ha viscut els darrers anys, ho va fer, entre altres raons, perquè molta gent hi veia la llavor d’una altra manera de fer política, cansada de les pràctiques personalistes, corruptes i d’afany desmesurat de poder de CiU, del PSC-PSPV-PSI, d’UM, del BNV, d’ICV-EUIA-EUPV-EUI, etcètera. I això va semblar que podia ser així arreu del país -alguns van viure en carn pròpia que les coses no anaven per aquest camí, com la gent d’ERPV-. Recordo molts votants d’ERC que deien que el fet de la independència no els motivava però que era una opció diferent. Jo no m’ho vaig creure mai, per moltes raons, experiències, coneixences i perquè el model de partit així ho definia -malgrat la quota assembleària de què sovint han fet bandera-. Una prova irrefutable la tenia molt a prop, en el lideratge d’ERC al Lluçanès, tot un exemple d’allò que no hauria de ser un partit i uns dirigents.
Els fets d’ara confirmen les pitjors perspectives. El lamentable, penós i vergonyós espectacle de lluita desbridada pel poder, ens situen en la realitat a tothom, crèduls, incrèduls, bonafès, romàntics, amics i enemics. ERC-Esquerra-ERPV és un partit igual que els altres, amb l’afegitó trist de ser el més nouvingut a la misèria. O sigui, no és una eina adequada per transformar la realitat ni per liderar un procés d’alliberament nacional. I no ho són els Carod o Puigcercós, o Portabella o Benach, sinó que tampoc ho són els que accepten aquest model de partit, es diguin Bertran o Carretero o Renyer, per més que duguin etiquetes d’Esquerra Independentista, Reagrupament o atiïn fum d’aliances extraparlamentàries amb CUP o MDT o altres.
Un procés d’alliberament nacional no és una simple lluita pel poder, és una dinàmica de xarxes socials transversals i transformadores que canvien la lògica dels estats i els seus autonomismes sotmesos. En aquest procés es pot plantejar la diversitat de sensibilitats i models, però mai en la competència amb el mateix estat. Un terreny només apte per als corruptes, els escaladors i els traïdors. Palestina i l’Autoritat Nacional en són un exemple immillorable.