L'Aleix a ca la Toca
Al Lluçanès a recer de cap malastre
La setmana passada es va saber la intenció del Departament
de Cultura de la Generalitat de Catalunya de declarar el conjunt de les
adoberies de Vic com a Bé Cultural d’Interès Nacional.
Com acostuma a passar, una declaració, una iniciativa
d’aquest tipus provoca, en l’àmbit polític i institucional, una doble sensació.
Per una banda -i acostuma a ser la primera sensació, la que surt
espontàniament- preocupació.
Preocupació, maldecaps perquè això d’haver d’intervenir per
frenar el creixement urbanístic, i més si es tracta d’un conjunt arquitectònic
relativament recent, moderadament modern, no els agrada, als polítics. Què
diran els constructors i/o els especuladors? Què dirà l’oposició? Que no sigui
que condicionar el creixement ens faci perdre suport, ens pugui fer perdre les
eleccions!? I les immobiliàries? I els sindicats majoritaris, en veure que
evitem crear llocs de treball? I els que vulguin venir a viure a Vic i busquin
pis? I els bancs o caixes? I les financeres? Escolteu, voleu dir que no en fem
un gra massa? Però si aquestes naus estan fetes pols, val més aterrar-les i fer
nova construcció, això sí, sostenible, integrada en l’entorn urbà, que faci de
bon viure, amb pisos lluminosos… Deixeu-vos estar de tantes relíquies, que el
món canvia i Vic també! Als edificis i als carrers nous ja els posarem noms
relatius a les adoberies i així mantindre el record… Segur que aguns fins i
tot s’ho creuen!
L’altra sensació, és aquella que els ve per responsabilitat,
sobretot als fills de famílies vigatanes -o de pobles propers- de tota la vida,
gent de ?cultura?, gent que com a mínim ha de semblar llegida; o als progres d’altres
temps, o als indepes de cultureta. Aquests, encara que potser pensin més o
menys el mateix que en el primer cas, creuen que han de donar un toc
d’intel·lectualitat al tema i raonen, valoren, matisen i relativitzen però es
mostren favorables a un manteniment que permeti no oblidar-nos del passat,
etcètera. Aquests opten a les medalles i obren la porta perquè els del primer
grup també se les puguin penjar -no oblidem que el sector medaller també fa i
ha de fer el seu negoci, i en el món de la política la medalla està a l’ordre
del dia.
No hi ha dubte que la vida és plena de contradiccions, i els
polítics ho saben bé -sobretot ho haurien de saber els que ens volen convèncer
que són d’esquerres o els que ens volen convèncer de ser independentistes o
molt (!!) catalanistes-, però saber combinar ambdues postures és un art i ells
en són bons practicants.
Ara, l’ajuntament de Vic treballarà colze amb colze amb la
Generalitat per trobar una fòrmula que permeti construir i penjar medalla, i
així aconseguir una protecció final ?raonable i sosenible? -o sigui res de
res-. Els qui millor exemple han donat d’això han estat els d’ERC. Mentre a la
campanya electoral feien tot el possible perquè ningú entengués si les volien
conservar o si les volien aterrar, ara s’intenten apuntar el tanto convocant
una roda de premsa com si ells fossin els màxims defensors de la protecció de
les adoberies. Una mica llastimós, la veritat.
Curiosament, ni els mitjans de comunicació de la zona ni les
forces polítiques de la ciutat de Vic -amb l’honorable i esperançadora excepció
de la CUP-, no han parlat dels autèntics responsables que avui Vic tingui la
possibilitat real de veure protegides de veritat les adoberies. Que Vic tingui
garantia de futur en la seva lluita per la memòria i el patrimoni com a camí
real per créixer i avançar. Els culpables que s’hagi creat una important
plataforma ciutadana que ha pogut situar el tema al seu lloc. Que persones com
l’historiador Antoni Pladevall, i altres, hagin escrit textos extraordinaris
-publicats a El 9 Nou- sobre les adoberies i la necessitat de protegir-les.
Segurament, ningú n’ha parlat perquè saben que ells i elles
no demanaran medalles i no sentiran la preocupació de la pressió dels
interessos econòmics que acaben amb la història, l’equilibri territorial, el
creixement harmònic o la mateixa dignitat de les persones.
Possiblement, no en parlaran perquè molts d’ells seran joves
grenyuts, desordenats, descarats, defensors dels valors col·lectius per damunt
de l’individualisme salvatge; i potser alguns seran mals estudiants, malgrat
que tot plegat ha estat fruit d’un estudi fet directament per ells, ves per on!
No se’n parlarà perquè no són dòcils davant la genuflexió
interessada i davant del fals amor a la ?ciutadania?. Perquè no els agrada la
hipocresia que destil·len els qui en nom del respecte, la llibertat i el servei
al poble es posen sous d’escàndol, pacten amb ?l’enemic? o prohibeixen el
birranostrum.
Però és que ells no busquen la medalla o el cop a l’esquena.
Ells busquen allò que avui és tan difícil de trobar en la ?classe política?:
compromís col·lectiu amb la gent, amb la ciutat i amb el país. I exercir-lo amb
dignitat i respecte. I als Maulets de Vic cal reconèixer-los que ho han sabut
demostrar, si més no amb el tema de les adoberies. I Vic en tindrà sort.
Enhorabona, Maulets!
Ah, i Visca la Terra!!!
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Doncs això mateix: m’afegeixo a la felicitació als Maulets d’Osona per aquesta victòria (i de passada aprofito per a saludar els grenyuts no tan joves, eh Aleix?)
Apa, a continuar la lluita!