Aquest article s’ha publicat al portal La fàbrica. El seu interès i actualitat, junt amb altres raons més personals, em porten a publicar-lo. No és l’única veu que ha dit amb claredat què passa amb “els pirates” i quina diferència hi ha amb “els lladres colonialistes”. Crec que val la pena reflexionar-hi.
Els pirates de debò
(Continua)
(…)
Però les desgràcies no acaben aquí. Aprofitant el desgovern, molts
vaixells de pesca van començar a pescar a les aigües davant del país, i
fins i tot a les seves aigües territorials. El 2005 es va calcular que
van pescar-hi uns 800 vaixells de diferents països, molts d’ells
europeus i, més específicament, espanyols. S’estima que els ingressos
generats durant un any per aquesta pesca estrangera il·legal ascendia a
450 milions de dòlars. El resultat va ser la ràpida disminució d’unes
reserves pesqueres que eren el principal recurs per a les comunitats de
pescadors del país, catalogat com un dels més pobres del món.
Un reportatge d’Al Yazira informa que grups de somalis van intentar
constituir un cos autodenominat “Guardacostes Voluntaris de Somàlia”.
Per fer-ho, van reunir diners amb els que pagar l’empresa
nord-americana Hart Security, que es dedica a entrenar i formar
lluitadors i mercenaris per tot el món –i que, anys més tard, ha actuat
com mediadora per al cobrament de rescats en aquelles mateixes aigües:
negoci rodó!–. Pel que sembla, hi va haver intents d’aquests
guardacostes voluntaris de negociar amb els bucs de pesca estrangers
perquè deixessin de pescar o paguessin un impost per a seguir fent-ho,
intents que van resultar fallits. El desenllaç final va ser el que avui
es qualifica com a pirateria somali. En un país plagat d’armes,
estripat per bandes rivals i sotmès a una situació econòmica
desesperada, un desenllaç així no hauria de sorprendre. Amb tot això,
és legítim preguntar-se: qui són, en aquesta història, els veritables
pirates?
A Espanya hi ha qui proposa que els tonyinaires espanyols (que són
sobretot bascos) portin militars a bord per dissuadir els pirates. Al
Parlament basc, els vots del PP i el PNB van fer possible el passat 8
d’octubre aprovar una moció en aquesta línia. El Congrés ja ho havia
descartat mesos abans argüint que la legislació espanyola no ho permet.
França sí que ho permet, i fa temps que a l’Índic els vaixells de pesca
francesos porten militars a bord. Però aquesta diferència és de detall:
tots dos països van aconseguir que el 10 de desembre de 2008 els
ministres de Defensa de la Unió Europea aprovessin l’anomenada Operació
Atalanta contra la pirateria somali, i que es donés llum verd a
l’enviament d’entre 6 i 10 bucs de guerra per “garantir la seguretat”
al golf d’Aden amb el mandat de vigilar les costes de Somàlia,
“incloses les seves aigües territorials”.
Aquests fets mostren que el colonialisme no només no ha mort, sinó
que està prenent nous perfils. I una nova cara marcada per la crisi de
recursos naturals, en aquest cas la pesca. Les flotes pesqueres dels
països rics, compostes per bucs amb capacitat per a moure’s per tots
els mars del món, exhaureixen un calador rere un altre: són les
principals culpables de la sobrepesca que des de fa anys està destruint
la capacitat de regeneració de les espècies marines i preparant un
col·lapse de les captures a escala mundial. Les primeres perjudicades
són les poblacions dels països pobres que depenen de la pesca local:
elles no tenen flotes potents per pescar lluny de les costes. El cas
somali és un dels més sagnants per les circumstàncies polítiques
internes, però no és l’únic.
Espanya està recuperant els escuts imperials contribuint a empobrir
a un dels països més pobres del món. En fer-ho, no només comet una
injustícia, sinó que practica una política sense futur també per als
seus habitants. Perquè, quan ja no hagi caladors per explotar en cap
racó del món, què faran els nostres mariners i pescadors?
És una indignitat aprofitar-se d’un país dessagnat per una guerra
civil i després enviar els soldats a defensar una causa indefensable
que no fa més que aprofundir la tragèdia d’aquest poble. I si es vol
mirar des d’un altra òptica, quant ens costa mantenir la dotació de dos
bucs de guerra, un avió i 395 efectius de la Marina espanyola que tenim
destacats en la zona?
El cas té la seva moralitat. Un país desenvolupat com Espanya,
després d’esgotar els propis recursos pesquers, no ha d’expandir-se
pels mars del món privant altres poblacions més pobres dels seus
mitjans de subsistència, perquè agreuja la situació d’aquestes
poblacions i les empeny a una resistència que desemboca en aventures
violentes i sortides militars. La solució cal buscar-la a casa,
adaptant-se a uns ecosistemes danyats i gestionant-los millor (per
exemple, amb la piscicultura com alternativa a la pesca), i adoptant
mesures preventives perquè ningú es quedi sense feina ni font
d’ingressos. És inquietant que s’estigui fent exactament el contrari:
optar per la fugida cap endavant i per un neoimperialisme ecològic
reforçat militarment que només pot revertir en un empitjorament de la
situació.
* Joaquim Sempere és Professor de Teoria Sociològica i Sociologia Mediambiental de la Universitat de Barcelona
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
No hi estic gens d’acord.
No nego els fets. perquè no tinc dades ni en un sentit ni en un altre. Si vaixells europeus, xinesos i nord-americans hi han anat a abocar porqueria, penso que hi ha lleis internacionals contra això. Que s’investigui qui ha estat i que es prenguin les mesures pertinents. La gent que ho va fer, segurament va cobrar dels respectius governs i administracions per tractar els residus, no per anar-los a abocar a la costa somalí.
Dit això, i sabent-me molt de greu la situació de Somàlia, això no justifica que bandes de pirates, en el sentit estricte del terme tal i com es troba en el diccionari, assaltin vaixells -alguns a més de 600 quilòmetres de les costes somalis, res d’aigues territorials- i els segrestin per cobrar rescat. Aquesta gent no són “guardacostes” i no actuen per patriotisme. Actuen per omplir-se les butxaques, i per fer-ho estan disposats a volar-li el cap a un xinès, a un europeu o a un altre somalí sense masses contemplacions.
Un altre tema és la intervenció nord-amercana. Va anar com va anar i va ser un fracàs sense pal·liatius, mal planificada, mal dirigida, i feta pels motius equivocats amb uns objectius equivocats. Ara bé, sense la intervenció occidental, tampoc és que se n’haguin sortit la mar de bé. La culpa també és d’Occident?
L’inici de la guerra civil somalí també es culpa d’Occident? La desaparició de l’estat somalí també és culpa d’Occident?
Potser que ens deixem d’autoflagelar-nos per tots els mals de món, i comencem a pensar com evitar els pirates somalis. Occident és molt fort, la civilització més forta de les que hi ha ara al nostre planeta, i que sigui així per molts anys, perquè és també la que garanteix més drets i llibertats a les persones, però no som tan forts com perquè tot tingui origen en nosaltres, o en siguem la causa primera.