Encara no fa un any, l’atenció envers el conjunt de la nació es movia en cercles habituals, gens menyspreables quantitativament, i encara més qualitativament!- però poc visibles. Vivíem la percepció de pertànyer a una nació invisible –més enllà de les bromes del mapa del temps de certs mitjans-, que es construïa per sota d’una gruixuda capa de silenci, imposat i volgut segons el sector, com l’etern anar-i-venir de les habitants del formiguer que tothom sap que hi és però no en fem cas.
(Continua)
Arreu del país es muntaven concerts, apareixien nous casals, se celebraven aplecs, es feien xerrades, s’editaven llibres, revistes i altres materials, la gent es desplaçava d’una punta a una altra, es feien alguns manifestos i es coordinaven força iniciatives regionalitzades per mor del costum autonòmic o departamental. La realitat nacional quotidiana seguia fent camí i la política maldava per seguir moderant-ne la remor en un exercici que combinava la mirada a un altre cantó o aquella pràctica que un bon amic ha definit com a elàstica, que s’estira i arronsa segons què convé a cada moment. Tot per seguir fent com si res no passés.
Havíem assistit, en un temps força recent, a mostres d’aquesta combinació d’ignorància i mala fe com quan es va fer efectiu el tancament de les emissions de TV3 al País Valencià. Per una banda, les persones i el territori més directament afectats es mobilitzaven i omplien places i carrers reclamant el dret a rebre informació i en la pròpia llengua mentre el mateix mitjà i la comunitat autònoma que el circumscriu feia mans i mànigues per no haver de dir res de la situació, i la política, la institucional i partidària associada, feia estranyes crides al seny com si ella no hi tingués res a veure, en un nou intent de tocar-ho tot sense tocar res. Per als sectors catalunyesos més conscients o fins i tot creients en la fe dels Països Catalans, la protesta es feu evident però ben poc debat generà sobre el problema de fons: la manca de mitjans generalistes majoritaris d’àmbit nacional. Aquells que ajuden a crear univers propi i a fer visible, quotidià i necessari, normalitzat que en diríem, el conjunt de la nació. Fins i tot a alguna gran entitat del país tot plegat la féu escanyussar i atabalar-se un poquet.
Sembla que el procés sobiranista, que ja s’estava gestant des d’aquella actuació estelar d’Artur Mas amb l’expresident espanyol Zapatero, necessitava que el país no és posés pel mig, que no esdevingués una nosa. Les penúltimes eleccions autonòmiques a Catalunya ens havien deixat algunes píndoles del que estava passant amb aquest tema. Partits independentistes de nova fornada –Solidaritat per la Independència i Reagrupament- incorporaven la nosa, els Països Catalans, al seu programa des de la perspectiva del paternalisme, d’un cert supremacisme catalunyès com a referència nacional catalana, que feia pensar més en una aposta liquidacionista que de futur –de fet, de programa de futur per al conjunt del país no n’hi havia cap ni cap recomanació- i feia una crida a la consciència particular de cadascú, fora de Catalunya, per afegir-se al procés de la CAC, sempre des del desconeixement del país, des del distanciament i des del desinterès. Malauradament, l’ANC reprduí el plantejament en el seu full de ruta i ha reblat el clau del plantejament regional posteriorment. Ara ha estat ERC qui s’ha posat a la cua.
Tot aquest debat contradictori i alhora clarificador, havia tingut alguns episodis significatius al voltant de les consultes populars per la independència. Mentre el plantejament majoritari era el de no reflectir el país complet i reduir-ho tot a Catalunya, amb la imposició de la UE, a Berga es va fer la pregunta abastant el conjunt de la nació i una petició particular va permetre que l’espai nacional a reivindicar substituís Catalunya per Nació catalana en la majoria d’indrets, fent més digerible el plantejament. Amb tot, el debat, que s’anava coent, encara es mantenia en un cert anonimat, tot i que començava a afectar el sector que sempre ha mantingut la defensa dels Països Catalans per damunt de totes les ofensives i plantejaments reduccionistes. La llaminadura de l’estat propi començava a temptar a més d’un. La convocatòria de manifestació de l’11 de Setembre va ser l’espai on els fets es van desencadenar i els Països Catalans van deixar d’estar amagats per passar a treure la poteta.
No hi ha dubte que el debat sobiranista a Catalunya ha estat un element clarament excitador de moltes qüestions, la nacional, òbviament, de forma central. I el decantament gairebé religiós cap a un supòsit de sobirania feia esdevenir possibilista el més agosarat. Persones, i personatges, que mai havien parlat ni pensat en els Països Catalans, ara avisaven del perill, de la nosa o del caire imperialista del plantejament –alguns portaveus del procés arribaven a afirmar que els prohibiria-. Recordo un conseller del govern autonòmic de Catalunya, en un acte del món associatiu, comentant amb sorpresa i condescendència que “feia anys que no en sentia a parlar”. Diputada d’ERC es mostrava preocupada per la insistència del tema. Artur Mas avisava Europa que “no reclamaríem territoris”. I Jordi Pujol, fa pocs dies, reblava el clau dient que no creia oportuna l’expansió de la cadena més enllà de la CAC. Fins i tot ERC, a l’hora de negociar amb la CUP la declaració de sobirania no s’atrevia a plantejar el tema en el text. I el Pacte Nacional pel Dret a Decidir no pot incorporar el país complet per no ser tema de consens.
La mateixa discrepància interna al si de l’Esquerra Independentista entre qui creu que cal respectar la realitat administrativa com a marc de processos independents i qui creu que un país ha de tenir un procés conjunt independentment de les circumstàncies que l’envoltin, amb nivells de contradicció interna realment importants, o la negativa de l’ANC a crear l’ANC Mallorca, com demanen la majoria d’adherits al projecte des de l’illa, precisament pel fet que no es vol donar la C de Catalana a les Illes o al País Valencià, en una barreja de regionalisme i de tacticisme que accentua les tensions. Curiosament, ara, amb la implicació de membres de l’EI s’està impulsant l’AN del País Valencià, sense la C de la discòrdia.
En qualsevol cas, un fet ha esdevingut sense cap mena de dubte central: el debat de la nació. A contrapèl, a correcuita, interessadament els Països Catalans són la referència a considerar. La cadena humana, Via Catalana, pensada i convocada regionalment, es veu desbordada per afirmar que la nació va més enllà dels límits administratius de la CAC espanyola i que és viva. Però no únicament per al dia 11S, sinó amb actes previs, venuts per alguns com un assaig més, però que posen de manifest que un país no el delimiten els interessos a curt termini i de baix nivell dels polítics, sinó la voluntat de la gent: la cadena del Sénia, la de Caseres a Calaceit, la d’Eivissa o el mapa que s’omplirà a Palma o les cadenes per anar més enllà del Pertús o d’Alcanar…
L’aparició, molt darrerament, de col·lectius amb clara voluntat de participar d’un debat que ha desbordat les perspectives i ja no es pot aturar amb excuses. Les iniciatives com el manifest dels sindicats STEI, STEPV i USTEC, les accions al voltant d’Enllaçats per la llengua… Tot iniciatives fetes des d’espais que valoren com a prioritaris uns suposats ritmes condicionats per la realitat política establerta, ens mostren que el camí que identifica sense ambigüitats la nació sencera i que reclama propostes de full de ruta nacional, que no podem esperar a després de la suposada independència de Catalunya per construir el país, és clau per aconseguir posar els Països Catalans al centre del debat polític.
En aquest sentit, el naixement de l’organisme de construcció nacional Som Països Catalans ha estat un revulsiu indiscutible, amb una acollida que ha desbordat les pròpies previsions i que ha demostrat que la nació està en condicions d’encarar un procés nacional que, més enllà de conjuntures regionals, estableixi un camí des d’una visió nacional, de país en tots els àmbits. Cal abandonar els universos regionals i estatals i cal descobrir la realitat nacional des del coneixement i la voluntat del país. En aquest context tindran sentit els debats de ritmes o de circumstàncies polítiques. Els Països Catalans són, en si mateixos, en la seva sola afirmació i esment, llavor d’alliberament, de superació dels marcs dominants, espanyol, francès i de la Unió Europea. Una visió generosa del conjunt, lluny del melic de cada comunitat o departament, construint eines nacionals per al present, marcarà el camí a seguir, l’autèntic procés. La independència, possible, de Catalunya no és el problema, el problema és la manca de projecte nacional conjunt, fonamentat en un imaginari nacional propi, allò que fa que dir català no es redueixi a una part del país sinó que definexi el conjunt; tot allò que en el supòsit de la independència d’una part evitaria que el conjunt s’allunyés de la resta perquè el camí estaria engegat. Abandonem els plantejaments de curta tirada, per a això ja hi ha els regionalistes, els que es diuen nacionalistes i actuen regionalment i els que tenen interessos que res tenen a veure amb el país, i enfortim i construïm les eines dels Països Catalans del futur.
Cal fer forts els lligams de totes les estructures polítiques i socials d’àmbit nacional; les de l’àmbit informatiu; les culturals; les lingüístiques…, però també és el moment de construir les eines del futur: xarxes cooperatives i d’economia social; estructures nacionals en els moviments socials; reconeixements institucionals de l’àmbit nacional; coordinacions de caire cultural, musical, educatiu…; plans de distribució de productes comercials; coordinació de càrrecs electes; currículum escolar nacional; mobilitzacions nacionals per temes de país i per temes sectorials… Juntament amb tot tipus d’intercanvi i difusió a través dels moviments populars.
Avui, de grat o per força, els partidaris i els contraris, els justificadors dels ritmes per a les estructures administratives estatals, aquells que creuen que ara distorsiona i els qui plantegen un procés més ràpd o més lent, més polític o més cultural… per a tots, els Països Catalans han tornat a l’escena i amb paper protagonista. I és que res pot impedir que som Països Catalans.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
“La cadena humana, Via Catalana, pensada i convocada regionalment, es veu desbordada per afirmar que la nació va més enllà dels límits administratius de la CAC espanyola”
– La cadena es deu desbordar sola, suposo. Des de l’aïllament i el ressentiment públic deu ser més fàcil. Ep, suposo.
– Tampoc he llegit res sobre Badalona, Girona, Lleida o el Parc de la Ciutadella. Fins i tot de Barcelona diria.
“En aquest sentit, el naixement de l’organisme de construcció nacional Som Països Catalans ha estat un revulsiu indiscutible”
– Ah, vale XD
Bona nit i tapa’t.