L'Aleix a ca la Toca

El debat generat aquests dies a partir de la prohibició de les corrides de toros per part del Parlament de Catalunya està posant damunt la taula qüestions que crec que són molt i molt interessants i que val molt la pena de considerar-les, reflexionar-les, analitzar-les, discutir-les, etcètera. En aquest apunt aprofitaré, potser sense citar-los expressament, per respondre alguns dels comentaris fets a l’anterior també sobre el tema i fet més a cop calent.
En aquest sentit, em sembla molt significatiu el volum d’elements identitaris, l’aparició, negre sobre blanc!, de tics racistes, o les diferents declaracions de principis sobre el model cultural i de valors, a banda d’una interessant visió del territori i la catalanitat que tot plegat destil·la. Interessant també el procediment, força democràtic en les formes, que ha representat el desenvolupament de la ILP i el paper jugat pels polítics i els mitjans en tot plegat.
Jo, com a persona que mai ha estat admirador de les corregudes de toros a la plaça i que mai m’he sentit empès a la seva defensa, em sembla encara més increïble on ens porta el debat, però també em sembla molt interessant el posicionament de gent que està d’acord amb la desaparició d’aquesta pràctica però amb qui també crec interessant d’establir un debat de fons. Així doncs, intentaré abordar aspectes diferents de tot plegat i així poder seguir debatent i discutint.
(Segueix)
En primer lloc, cal afirmar que els toros no són espanyols. I no ho dic quant a la seva identitat nacional -espero que en això estarem d’acord que no deuen tenir aquests problemes-, sinó a les pràctiques festives en què prenen part. Els toros són animals que estan ben presents en la nostra cultura igual com moltes altres cultures del món, i molt especialment en els pobles de la Mediterrània. Per això, independentment que ens agradin o no les corrides de toros, formen part del nostre referent cultural. I crec que partir d’aquí és un bon punt per establir el debat, fins i tot en els casos d’aquells que en volen l’abolició, perquè consideren, com jo, que les tradicions, els costums i les pràctiques culturals canvien amb el temps, amb els valors de les societats i amb les circumstàncies que siguin. Però és molt diferent plantejar-se aquesta abolició des de l’assumpció de la pertinença a una determinada cultura i a unes pràctiques escampades pel país i sentides i viscudes per una bona part de la nostra gent, i una altra cosa ben diferent és situar-nos en el somni, el delit, la il·lusió de creure’ns centreeuropeus, suïssos o nòrdics -o xinesos, per què no?- perquè com que no ens agarden els espanyols millor mirar amunt, com les cabres.
En aquest sentit, em sembla molt significatiu veure com els promotors de la ILP deien, sense posar-se rojos com una tomata, que no es carregaven els correbous perquè amb això potser ho tindrien perdut, que ara tocava la corrida. En canvi, un cop aconseguida la prohibició, els mateixos promotors cridaven, a fora del Parlament catalunyès, ara els correbous.
Nosaltres, amb tots els canvis que calgui fer a la identitat de cadascú, som d’on som i no d’un altre lloc i podem canviar, evolucionar o transformar, però des de la nostra realitat, la dels Països Catalans, que de nòrdics no en tenen res, malgrat que a molts autòctons, mascles o femelles, els agradin molts els exemplars que puguin venir a fer el guiri. I els toros formen part d’aquesta realitat. Com deia el Raimon, qui perd els orígens perd la identitat, i això no val únicament per a la llengua.
És curiós, en aquest mateix sentit, que hi hagi diaris i blogaires que utilitzin l’argument que amb els records taurins que hi ha als pobles de la costa, “els turistes es pensaven que eren a Espanya”. Home! Però com es pot dir una bestiesa tan gran! Ara resulta que el fet que marca el lloc on ets és el record de souvenir que hom pot comprar en una botiga de Lloret, Benidorm o el Port de Sóller -ja sé que els dos darrers llocs no entren el l’univers catalunyès-. Caram, si que hem fet poca feina, doncs durant els anys d’autonomia! Sort n’hi haurà de la prohibició dels toros, que ens preservarà la identitat! Així, a partir d’ara, si un guiri volta pel Sénia o l’Horta, en dia de correbous, sabrà on serà? Seguirà tenint clar que és a Espanya? Escolteu, i si veu una postal amb un vestit de sevillana? O amb una paella? O amb un monument de Barcelona o València i al darrera que digui Espanya? Potser caldrà prohibir-ho, tot això, fins i tot la paella?!
Però encara n’hi ha més. Aquesta gent del Prou, a banda d’haver fet bé la seva feina com a iniciativa social, culturalment on se situen? Jo, pels papers que he vist i llegit en diferents ocasions no tinc clar que la seva identitat cultural estigui massa vinculada al país, sinó a un model asèptic i estàndard que està creixent en les societats “avançades”. Un exemple que em sembla molt significatiu és el cas que es va donar a Mallorca en una concentració antitaurina on hi confluïen els activistes abolicionistes i els Maulets. Els del moviment antitaurí van demanar a la Guàrdia Civil que els separés dels independentistes perquè eren amics dels terroristes.
No hi ha dubte, d’altra banda, de l’apropiació espanyolista que ha fet l’estat de les corrides de toros, però, com deia abans, no crec que aquesta hagi de ser la motivacio per oposar-s’hi o per aplicar prohibicions. En tot cas, caldria trobar les formes per recuperar la nostra personalitat en aquest món i valorar, des d’aquí, quin futur volem per a aquestes pràctiques ben vives i sentides al país. I no és legítim, tampoc, en nom d’un suposat avenç cultural, negar la validesa de les raons de les persones vinculades a les festes amb bous, com si fossin endarrerits, disminuïts o males persones. En aquest sentit, és demencial la comparació amb l’ablació de clítoris o la violència de gènere. Tot i que és molt il·lustratiu com s’autodefineixen els antitaurins com a civilitzats i acusen la resta de salvatges. Hi ha molt de suc conceptual i cultural en una afirmació com aquesta.
Un altre aspecte que crec convenient de considerar és el realtiu a la identitat catalana que hom situa com a superior a l’espanyola -deu ser com aquella afirmació atribuïda al doctor Robert, que deia que els catalans tenien una capacitat cerebral superior als castellans- i projecta en una suposada Europa i europeïtzació que ens allibera de la salvatjada. Europa és tan miserable i tan bona com qualsevol altre lloc, però és que nosaltres som europeus, com els espanyols, els portuguesos, els grecs, els gallecs o els bascos. Però no tenim res a veure amb els noruecs, els danesos o els eslovacs. I el mite del nord magnífic estaria molt bé que ens el guardéssim per als contes vora el foc. Però tot això també té a veure amb una idea determinada, creada per interessos polítics i econòmics, que ven un país basat en una interpretació de la Catalunya vella centre de virtuts i porta oberta al nord contra el sud bàrbar. Una visió que ajuda a entendre per què Catalunya viu tant d’esquena a la resta del país, per què els Països Catalans són una rèmora, un pes i no un projecte compartit.  Per què Catalunya no és conscient del dinamisme de la catalanitat més enllà dels seus límits essencials -que no tenen a veure tampoc amb l’Ebre o amb Ponent- i només es mou en clau regional.
Finalment, em vull referir a un altre aspecte interessant, com és el fet que aquesta ILP sí que hagi prosperat, mentre que la dels transgènics o les de l’autodeterminació no. És una qüestió dels interessos electorals, conjunturals i de model que patim. La gent del Prou! han fet molt bé la seva feina i el Parlament ha demostrat que si vol pot deixar entrar la societat civil, els diputats tenir llibertat de vot i cadascú pot defensar el seu plantejament. I és que el tema animal ven i a més afirma determinats paràmetres culturals dominants, i encara serveix per deixar de parlar d’altres qüestions, situant un debat de valors concret en una confrontació identitària i en una pantalla davant d’altres aspectes com la crisi, motiu que va donar CiU per evitar donar suport a altres ILP presentades.
A més, la imatge prohibicionista, que tan ven en sectors de la modernor actual, en un món cada vegada amb tics més reaccionaris, serveix per donar valor a un Parlament de fireta.
En Salvador Boix, que és un senyor de Manlleu (Osona), l’apoderat del torero més famós actualment, José Tomàs, deia a la televisió que tot plegat era una nova batalla interessada dels polítics, i fa més dies deia que si la gent no vol anar als toros, com passa cada vegada més a casa nostra, aquests es deixaran de fer, però que no calia prohibir-los. Sempre m’ha semblat una persona assenyada i sensible, com a músic així és, però crec que centra el tema. Tot allò que no ens sembla bé, cal prohibir-ho? Bé, en seguim parlant, que d’això es tracta.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!