L'Aleix a ca la Toca

Divendres al matí, vaig sentir a Catalunya informació com anunciaven la bona nova de l’aprovació d’aquest tractat de la Unió Europea que ha de resoldre les necessitats dels estats i ha de fer possible que segueixin endavant amb els seus negocis. L’explicació de la notícia em va deixar glaçat: s’han consensuat tots els aspectes per tal d’evitar que cap estat pugui sotmetre el tractat a referèndum, evitant així el bloqueig que es va produir amb el tractat constitucional europeu.
Segurament, aquest és un plantejament que no ens hauria de sorprendre gens ni mica -de fet, si repassem la informació dels mitjans veiem clarament que això ni s’esmenta-, donada la composició de tots els estats europeus i com es tracta la població en cadascun d’ells.

Però a banda de sorpreses i altres sentiments contraposats que pot generar tot plegat, crec que l’aprovació d’aquest tractat -no consensuat, sinó adaptat als interessos menys transparents i democràtics de cada estat- és la confirmació que Europa és una realitat política profundament antidemocràtica i construïda en contra dels interessos del poble. És igual que un estat o el torn de presidència europea estigui en mans d’un socialdemòcrata, d’un liberal, d’un ultraconservador o d’un socialcristià -o del qulificatiu que vulgueu-. L’Europa de la unió és una plataforma muntada per afavorir el consum del poble i consolidar els beneficis de les grans transnacionals i de les grans corporacions energètiques, asseguradores, bancàries, de la construcció o del turisme -potser tots els mateixos, d’altra banda-. La creació de l’euro és una mostra clara de tot això; la superació de les fronteres per a la repressió i la lliure circualció de mercaderies -i prou!-, n’és una altra; el control sobre el trànsit de persones -per a la seva utilització i per a la seva persecució, encara una altra…
És cert, que tot això pot tenir una tímida repercussió en la geoestratègia mundial, afeblint parcialment el poder centralizat dels Estats Units o de nous centres amb voluntat imperial. Però, de moment, tot això només està en mans dels directors dels Estats i és en les seves aliances d’interessos on es poden jugar aquests petits contrapunts.
Europa no és, per a les persones i els pobles, un objectiu i una oportunitat. Perquè ho pugui ser han de canviar moltes correlacions de forces. La de les nacions ara sense estat -amb la necessitat de tenir-ne i amb la voluntat de construir una nova majoria d’interessos-; la de les associacions culturals, educatives i lingüístiques coordinades en contra de les llengües avui hegemòniques; la dels sindicats no corporatius i productivistes plantejant una nova forma de consum i producció, lluny de mogudes hipies i "alternatives", en aliança amb les propostes d’una nova economia; la dels sectors professionals compromesos amb la col·lectivitat i els drets humans; la dels moviments vinculats al món rural, contraris a la banalització i turistifcació d’aquest àmbit… Una Europa que pugui forjar una aliança entre les diferents realitats que es donen al nord, a la Mediterrània, a l’est, etcètera.
Només treballant en aquest sentit podrem millorar la nostra realitat i podrem frenar l’Europa dels estats, l’Europa del feixisme emergent, l’Europa del silenci dels europeus.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!