L'Aleix a ca la Toca
Al Lluçanès a recer de cap malastre
Avui, CiU se’ns presenta vestida de seda. De seda per tot, fent cara de trascendència nacional i amb discurs d’obligació divina. Ens ven terminis indefinits, estructures sense plànol i una bonhomia digna de tardes de Nadal amb la família mig adormida al voltant de la taula. Estem a les portes d’un nou any, o d’un nou univers, o d’un nou no-se-sap-què. Serà la fi d’un món, com deien les malaventurances?
I per enlluernar el moment ens mostren tota l’artilleria, diuen que pacífica, enfilada cap al mateix indret.
Més de 30 anys després del gran espectacle, avui han tornat a alçar el teló. I diuen que aquesta serà l’obra definitiva, que s’acaba la “gira”, que les actrius i els actors ja estan esgotats -la Puta, la Ramoneta, el cove del peix…- i que cal fer un nou muntatge.
I per enlluernar el moment ens mostren tota l’artilleria, diuen que pacífica, enfilada cap al mateix indret.
Més de 30 anys després del gran espectacle, avui han tornat a alçar el teló. I diuen que aquesta serà l’obra definitiva, que s’acaba la “gira”, que les actrius i els actors ja estan esgotats -la Puta, la Ramoneta, el cove del peix…- i que cal fer un nou muntatge.
(Continua)
De fet, per situar aquesta nova “tourné”, cal buscar en el calendari i anar a petar a finals del 70 del segle passat. Aquell instant de la història en què de la mà del gran Pujol ens vam haver d’empassar transició, postfranquisme, monarquia, constitució, estatuts, capitalisme i renúncia als Països Catalans tot d’un tacada. Com quan et recepten aquelles càpsules immenses que semblen plastificades i que, sense saber ben bé que t’hi posen, cap avall amb un bon glop d’aigua els més assenyats i altres amb qualsevol beuratge que s’ho endugui gola endins.
Van ser temps de calendaris de promeses i de justificacions per les conjuntures, una mena de pedretes a la sabata que mai més et deixen caminar com cal.
Més de 30 anys després, els components de la píndola continuen igual, al mateix lloc, i nosaltres aguantant la canya tot i que el mar fa anys que va canviar la costa de lloc, per allò de la millora del litoral.
Va venir un temps d’incertesa, com aquells períodes entre tempestes que tot s’encalma i tampoc acabes de saber ben bé què passa ni passarà, dirigit per l’autodefinit tristpartit, en què els de CiU es van trobar descol·locats i els seus van veure que o retornaven triomfals al palau o res a fer. I per fer-ho, calia destrtiar entre els cunyats més agosarats i els més acomodaticis, que si seguir amb el joc de sempre o marxar a fora a sucar de valent. I van inventar-se un joc. En qualsevol cas, la finalitat principal era tornar a remenar les cireres i no haver de deixar-ho per temps, per sempre si fos possible. Van voltar món -no massa, amb EUA, Alemanya, Israel i unes quantes clavegueres ja en tenien prou- i es van posar a treballar. I com qui no diu res, la seva Catalunya -per a ells, el país- emprenia una marxa que ningú havia de veure reflectida en CiU fins que aquesta es fes imprescindible. I no hi han pas escatimat recursos. Que si consultes, que si partits, que si lideratges, que si actes oportunistes, que si plataformes… I enmig de tot plegat, com au fènix renaixentista, apareix en Mas, la reencarnació de totes les bondats en una. I ara, amb els assajos i les propagandes fetes, cap a l’escenari, a embabiecar tota la platea i el galiner, si pot ser, que no es pot quedar ningú al marge.
Mentre, Espanya es veia abocada a resoldre el que semblava irresoluble: el conflicte a Euskal Herria. I com que allò anava de veres, els passadissos ja gastats acabaren mostrant una via, però calia alguna ajuda de l’aliat etern: CiU. I així, d’una tirada intentarem fer doble sort. I mentre retallem, extorquim la població, la fem baixar als inferns de la misèria i el patiment a base d’homologacions europees, els animem l’esperit excitant-los la independència sense que els actors n’hagin de parlar mai de cara i de veritat. I un cop el ramat encarrilat, posarem en marxa el gran dictat anomenat Estructura d’estat. I amb una bona dosi de jocs de mans i de màscares faran esclatar el gran teatre de la comèdia.
A Espanya, animaran la funció amb les dosis habituals de burreria i esperit obscur. Europa farà la viu-viu. I a Catalunya ens oblidarem del país per anar de pressa no se sap ben bé on -on ens dugiui el Mas?
El joc està en marxa. El 25-S en tindrem els primers resultats. Els Països Catalans i tots els seus habitants no estan en joc.
Van ser temps de calendaris de promeses i de justificacions per les conjuntures, una mena de pedretes a la sabata que mai més et deixen caminar com cal.
Més de 30 anys després, els components de la píndola continuen igual, al mateix lloc, i nosaltres aguantant la canya tot i que el mar fa anys que va canviar la costa de lloc, per allò de la millora del litoral.
Va venir un temps d’incertesa, com aquells períodes entre tempestes que tot s’encalma i tampoc acabes de saber ben bé què passa ni passarà, dirigit per l’autodefinit tristpartit, en què els de CiU es van trobar descol·locats i els seus van veure que o retornaven triomfals al palau o res a fer. I per fer-ho, calia destrtiar entre els cunyats més agosarats i els més acomodaticis, que si seguir amb el joc de sempre o marxar a fora a sucar de valent. I van inventar-se un joc. En qualsevol cas, la finalitat principal era tornar a remenar les cireres i no haver de deixar-ho per temps, per sempre si fos possible. Van voltar món -no massa, amb EUA, Alemanya, Israel i unes quantes clavegueres ja en tenien prou- i es van posar a treballar. I com qui no diu res, la seva Catalunya -per a ells, el país- emprenia una marxa que ningú havia de veure reflectida en CiU fins que aquesta es fes imprescindible. I no hi han pas escatimat recursos. Que si consultes, que si partits, que si lideratges, que si actes oportunistes, que si plataformes… I enmig de tot plegat, com au fènix renaixentista, apareix en Mas, la reencarnació de totes les bondats en una. I ara, amb els assajos i les propagandes fetes, cap a l’escenari, a embabiecar tota la platea i el galiner, si pot ser, que no es pot quedar ningú al marge.
Mentre, Espanya es veia abocada a resoldre el que semblava irresoluble: el conflicte a Euskal Herria. I com que allò anava de veres, els passadissos ja gastats acabaren mostrant una via, però calia alguna ajuda de l’aliat etern: CiU. I així, d’una tirada intentarem fer doble sort. I mentre retallem, extorquim la població, la fem baixar als inferns de la misèria i el patiment a base d’homologacions europees, els animem l’esperit excitant-los la independència sense que els actors n’hagin de parlar mai de cara i de veritat. I un cop el ramat encarrilat, posarem en marxa el gran dictat anomenat Estructura d’estat. I amb una bona dosi de jocs de mans i de màscares faran esclatar el gran teatre de la comèdia.
A Espanya, animaran la funció amb les dosis habituals de burreria i esperit obscur. Europa farà la viu-viu. I a Catalunya ens oblidarem del país per anar de pressa no se sap ben bé on -on ens dugiui el Mas?
El joc està en marxa. El 25-S en tindrem els primers resultats. Els Països Catalans i tots els seus habitants no estan en joc.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
I ERC entre altres representa l’esquerra independentista de progrés.
Com en qualsevol país normal.
El que passa és que ara sembla que volen tindre l’eina d’un estat propi i
independent en aquest món cada vegada més global i no la dependència
esclussiva i sovint escluient sota els interessos de Madrid.