L’entrevista que publica avui Vilaweb amb la presidenta d’Òmnium Cultural, Muriel Casals, m’ha semblat d’allò més interessant i clarificadora sobre el paper, la funció, de l’entitat -i d’altres- en tot plegat.
Per una banda, Òmnium es dedica a fer de coixí del joc polític, tot atribuint-se una representació social, un paper en un àmbit que, pel que es veu, no correspon a la gent, sinó a l’elit política, triada per fer de representants però no per dirigir-nos i enriquir-se i estabilitzar-se en el seu tron. Òmnium, per tant, dóna per bona aquesta distribució de funcions sempre pactada entre “dirigents”, ja siguin polítics, sindicals o socials.
Per una altra, ens parla de la seva comprensió i tolerància -mal païda pel que es veu en la mateixa entrevista- cap a la gent que es va posar al davant de la manifestació, però els renya per no saber posar-se al seu lloc, o sigui al darrere de la direcció.
Finalment, planteja que la sentència del Tribunal Constitucional crea un dilema al polítics catalunyesos. Es veu que ara hauran de tenir en compte la veu del poble, donat que fins ara només han tingut en compte la seva pròpia veu, la que es desprèn de polítiques emparades en la Constitución espanyola, que és així de restrictiva i negacionista, però es veu que fins ara, Òmnium i sindicats espanyols i partits regionals, no se n’havien adonat.
Curiosament, no diu que caldria debatre a fons sobre el paper de cadascú en aquest moment, no diu que l’autodeterminació és un precepte prohibit per la Constitución espanyola essent un dret universal, no diu que la sentència posa de manifest la negació nacional dels Països Catalans, no diu… I és que ja se sap, cadascú manté el tros de pastís establert pel pacte constitucional que fins els d’ERC ara lamenten que s’hagi trencat, un pacte que acaten perquè volen i que ens nega com a poble i com a nació.
No hi ha dubte que una de les grans lliçons del 10J és com la gent va fer sobresortir l’objectiu amagat -la independencia- i com se’n va enfotre a la cara de la comèdia de lemes i pancartes i senyeres i presidents gestionada per l’Òmnium.
Per assolir uns Països Catalans independents calen nous lideratges i que el poble recuperi el seu paper protagonista.
estic d’acord amb el que dius al final Aleix, calen nous lideratges per aconseguir una Catalunya lliure i que es pugui gestionar per si sola. Sento no poder-te trucar, estic al Regió 7 i no paro mai per casa!
Endavant amb el blog i una forta abraçada!