L'Aleix a ca la Toca

Els resultats de les eleccions catalunyeses d’aquest diumenge han trasbalsat la bassa d’oli en la que semblava estàvem immersos des de feia un munt de temps, anys. Un espai on el pensament únic anava fent forat i anava atenallant uns i altres. Des d’aquella aparició amb aires de salvador, de qui és l’elegit per resoldre embussos, amb què Artur Mas va irrompre en la política del Tripartit, en el debat sobre el “nou” estatut d’autonomia de les quatre províncies catalunyeses, un full de ruta invisible ens ha anat fent entrar en un embut de grans dimensions. Un full de ruta que es va manifestar al voltant de les consultes per la independència; en la manifestació del 10J a Barcelona en defensa de l’estatut, tot atiant la imatge independentista i el desbordament davant del Tripartit, a tall de desautorització social; en uns resultats electorals que modificaven la correlació de forces i disminuïen la presència d’opcions partidàries de la independència -sempre catalunyesa, mai catalana-, amb una cursa per la fragmentació -ERC, SI, Reagrupament- en la qual CiU s’ha evidenciat que hi tenia molts interessos, i en el llançament, seguiment i esclat de l’ANC, amb un full de ruta específic, d’una curta durada significativa, i que feia esdevenir CiU com a garant d’un procés exscepcional.

(Continua)

No hi ha dubte que aquest procés, on el poble ha jugat un paper clau, ha estat una mena de preparació per a un escenari molt concret, amb una projecció internacional molt acurada, amb una aliança mediàtica gairebé unívoca i sense massa precedents, i amb el suport d’un munt de personatges -tertulians, periodistes, intel·lectuals cada cop més orgànics, especialistes en matèries diverses al servei d’un projecte que semblava bíblic…- que ha creat, tot plegat un estat de necessitat sobiranista que ha depassat previsions, anàlisis, reflexions, molts principis i gairebé la voluntat col·lectiva. L’art de no dir el que que sembla que es diu ha estat una altra de les mesures aplicades.
Paral·lelament, una política de lideratge neoliberal, agressiva en tots els terrenys, privatitzadora exemplar, exportadora d’aplicacions i importadora de receptes, ha aguditzat la sensació de final d’etapa, amb una mentida reiterada de culpabilització de tot al voltant de la idea Espanya ens roba, atiadora de sentiments d’allò més primaris i inductors de sensacions gairebé xenòfobes, irracionals, intestinals i ansioses.
Un terreny de joc on la imatge d’un líder, sincer, lliurat, preocupat, seriós, incansable esdevenia peça clau per acostar aquest poble a una esperança col·lectiva basada en la necessitat més que en la voluntat. I enmig de tot plegat, experiments repressius en forma de propostes de control social, de persones i espais, imatges de lideratges compartits amb indrets suposadament privilegiats -Massachussets, Israel…, o països nòrdics- i una campanya electoral com a desllorigador de tot plegat per preparar l’assalt definitiu a les restes del mal anomenat estat del benestar. Tot semblava lligat i els càlculs semblaven possibles. Les veus dels savis al servei de la menjadora s’escampaven arreu. Programes televisius, estructures de pensament, líders de vestimenta acolorida i d’altres de més prosaica es dedicaven a dir la bona nova en tot moment i a tots els racons. Ens deien quins temes tocaven i quins no, i quan tocaven i quan no -Països Catalans, drets socials, ocupació de l’espa públic…, eren dels que calia no parlar, no tocava-, austeritat, conformitat, esforç, obediència… aquests eren els del moment. Fins i tot, pocs dies abans de les eleccions, en una de les moltes iniciatives de suport al procés, l’inefable senyor Requejo, convertit per gràcia intangible en una espècie d’ideòleg popular del règim, asseverava en un acte a Barcelona que era l’hora de les institucions, dels partits i dels polítics professionals i no de la societat civil i que calia anar tots a la una i amb un sol discurs donada la trascendència del moment.

Enmig de tot això, quan tothom semblava que s’apuntava al carro de l’equilibri parlamentari, esclatava un fet de gran importància. Les CUP engegaven una dinàmica de debat, forçat per la convocatòria electoral del règim, que havia de ser com l’obertura del pot de totes les essències. En cinc setmanes, la força de la societat, amb un discurs sense límits, autònom, nacionalment complet, socialment clar i contundent, s’encarnava en una proposta política, basada en la feina de tants anys de l’esquerra independentista, però del tot infectada per la realitat social, sindical, popular, cultural que viu, creix i es manifesta al nostre país, que pateix la crisi i la repressió d’un sistema en mans del liberalisme liderat per CiU i tolerat pel sistema de partits institucionals, prenia la forma de CUP i es llançava a la conquesta del somni. Els resultats han estat espectaculars: sense dependència de bancs i mitjans, sense trampes mediàtiques i amb la voluntat, la convicció i l’experiència de tants anys de lluites i de conèixer el país, l’expressió social i nacional dels Països Catalans es planta al Parlament regional de Catalunya i demostra que el full de ruta encara està per escriure i que és massa important com per deixar-lo en mans dels polítics i les seves “obligacions”.

Tornant al fil, el resultat de les eleccions han deixat un panorama que no semblava previsible i que fa pensar que les possibilitats de canvi són més grans que allò que deixa entreveure el discurs únic de CiU. Ni la majoria absoluta ni l’extraordinària. CiU és la primera força, folgadament, però amb un avís del tot important, i un panorama general amb una fragmentació política que obliga a revisar les dinàmiques. Hi ha força per avançar en termes de sobirania política, social, nacional, econòmica… Però el discurs fet fins ara ja no val. Ara és el moment de plantejar un nou full de ruta, a plena llum, nacionalment complet, socialment just i solidari, amb la participació de la societat i sense més jocs de mans i pactes de despatxos i interessos. És l’hora d’acabar amb les imposicions de bancs i finaceres sobre l’acció social i nacional. Ja no val tot el que ens volien fer empassar. És moment d’iniciar una revolta de model democràtic, econòmic, nacional. És l’hora del poble dels Països Catalans. I la CUP n’ha de ser expressió fonamental.

(A la imatge, grup de suport de la CUP a València)