Acabo de llegir l’interessant article que publica Mèdia.cat del blogaire de Vilaweb “Marcús” amb el títol “Al País Valencià, plou i fa sol, i prou”, on repassa el tractament d’alguns dels mitjans escrits més significatius de Catalunya en referència a la informació del País Valencià i el resultat és, perdoneu, per cagar-s’hi. Com a conclusió, l’autor diu que es constata que els mitjans de Catalunya no es creuen el país. I hi estic completament d’acord. Però el problema és un xic més complex, i és que no poden creure’s el país si parteixen d’un plantejament regional-autonòmic. Per tant, no és ni un problema d’oblit, de manca d’espai, de criteri de prioritat, sinó, simplement, un plantejament de país. Per a ells, el seu país és Espanya i se situen en l’àmbit cantonal de l’autonomia corresponent. I és així en tots els terrenys. La política general o és autonòmica o és estatal, mai és nacional. La informació esportiva o és autonòmica o és estatal, mai és nacional. La informació cultural o és autonòmica o és estatal. I així en tots els aspectes que vulguem estudiar.
El més curiós és com abandonen la pròpia empresa, renunciant a un mercat de més de 4.000.000 de persones pel sol fet d’ofrenar noves glòries a Espanya a través de l’autonomia: La Vanguardia, el Periódico, Ara, Avui, El Punt, Público. Fan exactament el mateix que fan Balears, Levante, Diario de Mallorca, Las Provincias… Igual com fan les televisions o les ràdios. Tot autonòmic, o sigui, tot espanyol -amb accent, amb idioma, amb peculiaritat, amb uniformisme…-, res nacional.
Dissabte passat, en una xerrada organitzada per Endavant amb motiu de la consulta de Barcelona, ho dèiem, no tenim, excepció feta de Vilaweb, El Temps, l’Accent, mitjans de comunicació nacionals. Perquè nacionals ho serien/són els que abastin tot el país i el tinguin tot al cap. Així, la informació es pot pensar en termes nacionals, i segur que es veuria diferent.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!