L'Aleix a ca la Toca

Estem realment davant d’un procés de sobirania?

Crec que aquesta és la pregunta clau que cal que ens fem per poder entendre què està passant. A partir d’aquí, segurament, apareixen molts arguments per obrir un debat real sobre el tema.

Cal dir, crec que de forma prèvia, que un procés de sobirania es pot desenvolupar amb molts graus i matisos i no hi ha únicament un plantejament tancat i tampoc es pot circumscriure a l’àmbit territorial, i encara menys, en ple segle XXI. En el nostre cas, crec que cal considerar un seguit d’aspectes fonamentals per aproximar-nos a la resposta.

(Continua)

En primer lloc, el tema de la territorialitat. No hi ha dubte que qualsevol espai territorial pot esdevenir subjecte de sobirania, només caldrà la voluntat de la gent d’aquest territori per plantejar la viabilitat i el procediment per assolir-ho. No hi valen volums, superfícies o nombre d’habitants. Només hem de mirar l’univers d’estats existents al món per adonar-nos de la certesa d’aquesta afirmació. Amb tot, cap país s’autoamputa a l’hora d’emprendre el camí de la sobirania ni deixa l’ajustament de l’àmbit territorial a les estructures definides per l’estat o estats ocupants.

Un altre aspecte és el context més enllà del territori, l’aspecte social, el de l’autodeterminació. Així, no és el mateix un procés sobiranista d’un territori als anys 30 del segle XX, que en l’actualitat. I per què? Doncs perquè un trencament d’estructures ha de ser una garantia de millora per a les condicions globals de la gent afectada. Avui, en plena crisi de sistema, un procés de sobirania que vulgui tenir el poble en compte ha de plantejar-se que no es tracta d’un dret definit en la llunyania dels temps, sinó d’una aposta de futur, social, democratitzadora.

I en aquest sentit, avui, després del període del feixisme, i de les lluites descolonitzadores, ens trobem davant d’un món on cada cop el protagonisme recau menys en el poble, i és aquest poble qui malda per assolir quotes de presència i representació que superin les dinàmiques viscudes i establertes fins ara.

Per tant, un procés de sobirania caldria que fos sinònim d’allliberament nacional i popular. No és comprensible que unes generacions tan preparades com les que avui es consoliden arreu del país i amb mitjans tecnològics que podrien facilitar la comunicació, l’intercanvi d’informació, la presa de decisions… hagin de reproduir fórmules que ja han caducat arreu, i que hagin d’assumir el procés de sobirania com un determinisme estàtic que ens proposen els pares de la pàtria, aquells que durant els darrers decennis han utilitzat -i continuen utilitzant- el poder precisament per evitar processos de millora social, d’accés del poble al poder polític i econòmic.

Què està passant?

No hi ha dubte que als Països Catalans, i de forma més nombrosa a l’àmbit de la comunitat autònoma de Catalunya, hi ha un moviment que reclama, des de fa molts anys, el reconeixement dels drets com a país. També és cert que això s’ha fet de boca o amb propostes, més o menys reeixides, que han vingut de part dels sectors menys propers a la gestió institucional i al poder dominant. Per tant, que hi hagi una tendència a augmentar de forma important la consciència i la reivindicació nacional no ens pot estranyar. I, precisament, en aquest context comença a desenvolupar-se una dinàmica d’afirmació sobiranista per a l’àmbit de Catalunya -recordem que les comunitats autònomes són les estructures administratives de l’Estat espanyol i que són reconegudes i assumides per la Unió Europea i tots els organismes que s’hi relacionen. Gairebé podríem dir que les comunitats autònomes són administració també europea- que utilitza el discurs del greuge, del victimisme i que planteja que la sobirania, per se, ens obrirà les portes a la riquesa, al benestar, a una realitat immillorable i ho reforça amb un discurs cultural supremacista que ubica els referents culturals del país al nord, a l’Europa comunitària, i referencia Espanya com a passat, tercermundista, atzucac. Aquest posicionament, que va penetrant en la societat a base de missatges constants des dels mitjans, els polítics, l’economia, la cultura, és a la base de la renúncia/negació dels Països Catalans. Juntament amb el fet que els Països Catalans no existeixen com a realitat administrativa a Espanya, França o la UE, amb la qual cosa, convertir Catalunya en subjecte sobiranista permet treballar en el marc del poder institucionalitzat. Un marc que no comporta cap trencament de mapes, sinó que obre la possibilitat a una nova relació amb els estats i la UE. Un fet del tot assumible per la conservadora realitat europea. Hem de recordar que la negació als Països Catalans es forja en el pacte postfranquista anomenat “transició”, on CiU, avui líder polític i ideològic del procés sobiranista catalunyès, accepta i avala un marc constitucional que impedeix, expressament, la federació de comunitats autònomes, un redactat fet precisament per al nostre país. Això ens porta a constatar que CiU ha canviat el seu terreny de joc des de la fi del franquisme, el marc estatal espanyol, pel marc europeu, utilitzant una realitat administrativa -la comunitat autònoma- que en cap cas representa un trencament, fet que podria arribar a complicar l’acceptació del procés per a segons quins sectors polítics i econòmics.

Així doncs, podem arribar a la conclusió que estem davant d’un procés sobiranista que es fonamenta en una reestructuració del poder econòmic, dins la burgesia catalunyesa. Un sector d’aquesta burgesia, juntament amb sectors capitalistes que aposten per la importància estratègica de l’àrea mediterrània, i que poden venir de llocs ben allunyats d’aquí, com la Xina, en un context de crisi econòmica com l’actual, no volen seguir supeditats als designis de l’Estat espanyol, ben poc amic de canvis, i aposten per una nova relació amb el poder econòmic dels EUA i de la UE. Disposar de la via pròpia per a aquesta relació. De fet, l’experiència, dura, de CiU en perdre les eleccions autonòmiques fa una colla d’anys, va fer que importants sectors renovadors i agressius dins el liberalisme catalunyès apostessin per la via sobiranista, amb el “catalanisme” com a columna vertebral del canvi. En el fons, un model molt proper al de l’estat sionista israelià -no és estrany que molts dels ideòlegs d’aquest procés en siguin ferms defensors o declarats militants d’aquesta causa.

Així doncs, l’impuls de les consultes sobiranistes, el paper d’organismes o entitats com Òmnium Cultural, la creació de l’ANC, l’aparició d’artefactes com SI, l’homogeneïtzació del discurs mediàtic i la duresa amb què des de CiU s’apliquen les mesures d’austeritat -malgrat donar la culpa a Madrid- que imposa la UE i el BCE, són cares d’una mateixa moneda: l’aposta d’un sector molt important de la burgesia catalunyesa, farta de necessitar intermediaris per poder fer tractes arreu del món, per convertir la comunitat autònoma de Catalunya en un nou subjecte de sobirania dins la lògica del poder econòmic occidental.

Per això, no hi ha escrúpols en les retallades socials, en el model policial, en la cobertura de la corrupció. Al contrari, CiU assoleix cims de pràctiques extremes i fa que molta gent ho accepti com a mal menor en el camí d’aquesta pervertida “Ítaca” de què parla Artur Mas.

Per poder desenvolupar aquest procés sense massa entrebancs, cal un únic discurs nacional-patriòtic (regional-sobiranista), i al servei d’això es posen els mitjans que calgui, de manera que la dissidència sigui silenciada i absorvida a base d’atorgar-li un paper en el joc del sobiranisme -cal entendre aquí el paper de col·lectius històricament vinculats a l’independentisme d’esquerres, amb les seves curioses confluències legitimadores al País Valencià, posant a més en qüestió alhora que pressionant la CUP, el seu natural espai polític, però potser massa poc disposada a combregar amb rodes de molí.

No hi ha dubte que per a moltes persones sensibles als plantejaments independentistes, aquest procés els representa un pas endavant en la seva il·lusió alliberadora. En aquest sentit, les consultes sobiranistes, carregades d’iniciatives populars realment singulars -i on CiU, especialment, i la JNC es van visualitzar com a sobiranistes obertament-, i la marxa per la independència que es clogué amb la gran manifestació de l’11-S a Barcelona, han estat claus en la consolidació d’aquest discurs i d’aquest imaginari, que ben poc té d’alliberador però que utilitza una terminologia prou ambigua com per donar marge a ànimes dubitatives.

La burgesia catalunyesa implicada en el procés ha fet una aposta que podria acabar matisada, però que no tirarà enrere si no és amb una oferta molt potent per part dels sectors del poder econòmic central espanyol. Una aposta que tampoc tirarà enrere en l’àmbit nacional, renunciant amb bel·ligerància si cal -i ja han demostrat que cal- al marc nacional, els Països Catalans.

No hi ha dubte que la política de disgregació i fragmentació nacional que s’ha practicat des de la transició política espanyola ha accentuat el desconeixement de la realitat dels Països Catalans, fins i tot en terrenys on aquesta realitat era més fàcil de posar en pràctica i de fer evident, com el de la cultura popular. El Pujolisme ha estat determinant en tot aquest procés d’invisibilitzar els Països Catalans. Per una banda, prenent com a pauta de catalanitat l’univers de la Catalunya vella, essència nacional, garantia d’identitat, enllaç amb el nord civilitzatori. Per una altra, creant un model de referències nacionals basat en els tòpics, però recreant-los, que vinculen Espanya amb sud, que potencia imatges estereotipades basades en confrontacions tan interessades i maniquees com el Barça-Madrid, el Bé i el Mal… L’univers de qualsevol bon catalanista està marcat per un llistat de referències que són sinònim de catalanitat i que, a més, per definició, exclouen altres referències, situant-les, en el millor dels casos, en mals menors, reminiscències tolerables, curiositats per al poble senzill o per a estudiosos. Per què la Patum és catalanitat i els Moros i Cristians no? Per què els castells són símbol patriòtic i les muixerangues no?

No hi ha dubte que la situació que tenim al davant ens planteja un gran i dur dilema: o ens sumem al carro dels interessos de la burgesia representada per CiU o ens plantem i avancem en el camí de l’alliberament nacional. La primera opció, en el context actual, és una aposta clara per un futur contrari als interessos de la majoria, tant si el procés culmina en un canvi d’estatus per a la Comunitat Autònoma de Catalunya en el marc estatal o en el marc europeu, com si no. És una aposta contrària a la nació completa, no únicament des d’un punt de vista conjuntural, sinó des d’un plantejament de futur a llarg termini. Aquesta suposada aposta sobiranista camina cap a la recol·locació del poder, no cap a l’alliberament del poble català. I per això, aquest procés demana un discurs uniforme, únic, sense matisos. Un discurs que han de signar dreta i esquerra, i per aconseguir-ho val qualsevol cosa. Com deia abans, no és estrany el paper destacat, en públic i en privat, que hi té el catasionisme, el més folklòric i el més poderós. Un lideratge que rebutja un país lliure, un país amb els peus al sud i un país que posi en qüestió el model dominant. No és casualitat, ni conjuntura, ni correlació de forces que la declaració de sobirania del Parlament catalunyès no incorporés el terme Països Catalans o que no acceptés la referència a la desobediència. Estem davant d’una gran operació política, econòmica, cultural i social i no s’hi valen valors de cultura política transformadora. Precisament quan es fa més evident que mai que el poder -CiU n’és part essencial- ha decidit excloure la majoria.

Per tot això, avui, ara, és el moment de plantar-se davant el neoliberalisme més salvatge i desenvolupar un procés nacional d’autodeterminació, que impliqui el conjunt de la societat catalana, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó. Un procés amb tota la pressa que reclamen els drets socials vulnerats, rifats, destruïts i les necessitats de la gent i amb tota la calma que demana que sigui el poble qui esdevingui realment protagonista de la sobirania nacional. Com deia Ovidi Montllor, l’únic president dels Països Catalans, ja no ens alimenten molles: ni retalls en serveis públics, ni vivendes indignes, ni feines precàries, ni llibertats reprimides, ni una nació a trossets. Perquè volem el pa sencer, no volem la “independència” del catalunyisme, les “estructures d’estat” de CiU, o dels seus còmplices acompanyants. D’aquells que ja especulen amb eleccions que substitueixin la consulta i que, com en l’època del referèndum constitucional espanyol postfranquista, se’ns vendrà com l’única alternativa, o això o l’abim. Senyories, a l’abim ja hi som!