L'Aleix a ca la Toca
Al Lluçanès a recer de cap malastre
Catalans quan convé, de Pau Fabra, a l’Accent
Catalans quan convé
L’èxit de la Diada de l’Onze de Setembre ha obert més interrogants que certeses al País Valencià. Què passarà amb les i els valencians si la Comunitat Autònoma de Catalunya efectivament s’independitza?. Perquè això que semblava política ficció comença a no ser una possibilitat tan allunyada.
(Continua)
Pocs dies abans de la manifestació, Vicent Flor en deia algunes veritats al seu article “València, l’endemà de la independència de Catalunya”. Molt probablement el comportament d’Espanya cap a la resta de llengües i pobles perifèrics que ocupa empitjoraria, fonamentalment perquè sense `Catalunya´ -ni el País Basc- el pes econòmic, polític i social de la perifèria s’empetitiria. Aprofundint en aquesta tesi, gens descabellada, caldria preguntar-se si tindria sentit pràctic per als espanyols un estat de les autonomies sense el Principat ni els territoris basco-navarresos.
Les hipòtesis més bonistes dintre del moviment independentista al Principat parlen d’una independència per fases. Tanmateix, aquestes interpretacions no tenen en consideració -en la majoria dels casos, perquè no ho afronten com a problema propi- la situació en la qual quedaran el País Valencià i les Illes. Seria previsible una reacció espanyolista virulenta, des de l’estat i des de dins del País Valencià, així com -tal com diu Flor- un augment del secessionisme lingüístic. Però si anem més enllà, la previsible reformulació de l’estat -sense autonomies i amb una reforma electoral restrictiva- deixaria poques escletxes a la participació política dels partits “valencianistes”. Si us sembla exagerat, només heu de vore què ha fet el Congrés espanyol amb l’ILP “Televisió sense Fronteres” aquest mateix 11 de setembre.
Un estat català independent difícilment podria fer més que protestes formals davant aquestes agressions perquè la pròpia independència suposaria certs pactes amb Espanya i la Unió Europea -entre els quals respectar la sobirania territorial i les fronteres. Suposaria, a la pràctica, acceptar que valencians i mallorquins seríem espanyols que, en el millor dels casos, compartim una història i una llengua.
M’ha semblat interessant apronfundir en l’article de Vicent Flor precisament perquè sembla que alguns independentistes no se n’adonen del que suposa construir un estat dins el marc jurídic internacional i dins la Unió Europea. Si realment es vol fer aquest pas, com a mínim haureu de ser honestos a l’hora de preveure les reaccions de l’enemic, a no ser que us rellisque completament el que passe al sud de l’Ebre (per exemple).
En tot cas, una cosa se li hauria de retreure a Vicent Flor. Si s’assenyala d’aquesta manera els efectes perversos de la independència de `Catalunya´ per a les i els valencians, trobe important que s’hi actue en conseqüència. La pròpia tesi de Vicent Flor condueix a rescatar la metàfora de la mata de jonc: sense els Països Catalans el País Valencià no té cap possibilitat. Si això és així (i jo també ho pense) em sembla que totes i tots els valencianistes hauríem de pensar en construir els Països Catalans, i ràpid, per tal que la independència no ens deixe enrere. Ho dic fonamentalment perquè no em sembla que ni Compromís ni el Bloc hagen, ni tan sols, plantejat la possibilitat d’avançar cap a un escenari així. Més aviat continuen amb la mateixa tàctica de no voler tractar molt els temes nacionals per no parèixer massa catalanistes. Doncs caldrà que espavilen, i que ho fem el conjunt dels i les valencianes, perquè potser hi arribem massa tard.
Tanmateix, aquesta lògica regionalista no és pròpia únicament del valencianisme majoritari. També s’hi dóna en bona part d’aquells que han promogut la massiva Diada de l’Onze de Setembre a Barcelona. Que em perdone Josep Guia però per a l’aclaparadora majoria de catalans i catalanes d’arreu la nació, “Catalunya nou estat d’Europa” només vol dir una cosa: la independència de la Comunitat Autònoma de Catalunya. Si, ja sé a que al full de ruta de l’ANC es preveu (se suposa, més aviat) que els altres territoris s’alçaran un cop `Catalunya´ siga independent, però bé, ja hem parlat d’això. El que està clar és que la reivindicació de la nació completa era marginal dins la mobilització.
Quan vaig començar a pensar en clau nacional sovint sentia l’argument que els únics que volíem realment els Països Catalans érem els catalanistes valencians. S’afirmava que tot eren bones paraules, però que a l’hora de la veritat “el Principat passa de nosaltres”. Vint anys després, precisament en la ressaca de la major de les manifestacions independentistes de la història, tinc la temptació de donar per bona aquesta tesi.
Parle de la tendència històrica de cert regionalisme principatí (reconvertit ara en soberanista) a pensar que els catalans autèntics són ells. Són ells quan convé, clar. Així doncs, per explicar el Segle d’Or de la Literatura Catalana, Ausiàs March és un poeta català. Per mostrar al món la “nostra” gastronomia, la paella i la fideuà són plats catalans. Per presentar-nos internacionalment com a espai cultural i lingüístic potent som 12 milions de catalanoparlants. I així via. En canvi, la corrupció, les agressions urbanístiques, el balafiament, les majories del PP, el blaverisme i la ultradreta…. això són coses dels valencians, i “per tant” completament alienes a la nació catalana. Casos com els de Millet i Montull, #Barcelonaworld, el text final de l’Estatut vigent, les retallades, l’ascens de Plataforma per Catalunya… són anècdotes sense importància, coses que passen a l’oasi, i que no tenen res a vore amb l’erm que hi ha al sud de l’Ebre. Segons aquesta perspectiva per a plantejar la voluntat del poble català per la independència, per comptar la salut de la llengua catalana als mitjans de comunicació, o per parlar d’un projecte nacional, els catalans són els del Principat (sota domini espanyol). Quina sort!
Evidentment, no sembla estrany que els quadres regionalistes de la Comunitat Autònoma de Catalunya -els nous sobiranistes- adopten aquest discurs aprofitat al voltant dels Països Catalans. Al cap i a la fi, això és el que sempre han defensat. El que m’ha dolgut és vore la manera en la qual aquest discurs, que aparca la construcció nacional dels Països Catalans per l’endemà de la independència, és adoptat per certs sectors de l’independentisme històric. Perquè aquest discurs precisament, en el qual els Països Catalans no són un eix central, desacredita (molt més del que es puga percebre al nord de l’Ebre) la tasca dels i les independentistes valencians. Estem treballant per un projecte nacional o per una quimera?.
Amb preocupació escric aquestes línies des del sud del País Valencià, des del migdia de la nació catalana. De manera conscient envie un missatge tant als promotors d’aquesta Diada de l’Onze de setembre com als valencianistes que, en la seua pràctica política, amaguen la nació completa i l’autodeterminació. Prou de tacticismes. Com deia Fuster: o ens recobrem en la nostra unitat o serem destruïts com a poble. O construïu els Països Catalans, o condemnareu el vostre propi poble a l’extinció.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
De “porqueria” n’hi ha per-tot-arreu. A la CA de Catalunya “mana” [sic] CiU (que no són sants de la meva devoció). A la CA de València i a les illes Pitiüses i Balears, el PP (aquests ja manen un xic més que els de CiU a la CA de Catalunya. Tampoc són sants de la meva devoció).
Però realment existeixen uns ritmes vitals, que no tothom té els mateixos: podem donar “exemple” del nostre mode de viure i de comportament [que creiem positiu i sanador] als nostres coneguts, però el que no podem fer és obligar-los a viure com nosaltres creiem que és millor, i -encara menys- viure per ells. Cadascú ja tindria de ser prou grandet per pendre les seves pròpies decisions, i de saber a qui vota o quines són les conseqüències de les nostres accions i/o inaccions. Un estudiant no podrà aprovar un examen si no estudia, i no podrà dir que ha suspès per culpa d’aquell que ha estudiat un xic més, i ha aprovat. D’acord que hi ha d’aver-hi una solidaritat entre cosins germans [o germans, si així voleu dir], però el que no pot haver és la disputa del “perro del hortelano”: aquell que no mengava ni deixava menjar…
L’any 1992 vaig tenir més d’una discussió amb gent partidaria del Comité Olímpic Català quan aquests van fer apologia del seu Comité amb l’argumentació de que si Andorra en tenia un de Comité Olímpic, doncs “els catalans” amb molta més raó en tindrien de tenir, ja que “som” més. Que -venien a dir- si fins-i-tot en tenia un Andorra, doncs els catalans també en tindrien de tenir un amb més raó… Tinc la sensació -amb tot el respecte- que molts “valencians” i membres de l’EI tenen [teniu] aquest mateix discurs: “vosaltres [els del Nord] no respireu mentre nosaltres [els del Sud] no poguem respirar”.
La frase “O construïu els Països Catalans, o condemnareu el vostre propi poble a l’extinció”, crec que tindria de ser, en tot cas, amb aquesta conjugació verbal: “O construïM els Països Catalans, o condemnareM el NOSTRE poble a l’extinció”.
Atentament
Després de la manifestació d’aquest 11 de setembre, vaig parlar amb un amic valencià per telèfon, i segons ell, l’exemple d’una Catalunya independent i pròspera, seria el millor motiu per a la unificació dels PPCC.
Saps que hi ha infinitat de gent dins de l’ANC, l’EI i simpatitzants dels dos moviments que consideren els Països Catalans com a nació, que no neguen la unitat de la llengua (no com els blavers), i que no pararan de lluitar ni per la reunificació ni pel socialisme. Sabem que el procés que s’ha engegat no és el millor del món, ni el més desitjable però considerem, si més no jo, que la independència del principat és un gran pas endavant. No es crea un estat cada dia, ni se’n desfà un cada setmana.
Evidentment seria molt més maco, romàntic, desitjable i difícil que les classes populars de tots els territoris de parla catalana confluïssin en un procés que ens portés cap a la independència i el socialisme als Països Catalans. L’EI ha d’empènyer i empenyem en aquest sentit, però hem d’entendre que de moment no som ni hegemònics ni segona força com a Euskal Herria. Estem tant a les baceroles que no ens hem ni presentat a cap elecció autonòmica. Hem de treballar per bastir aquesta alternativa però anem al lloro perquè potser ens hauran aniquil·lat lingüísticament i culturalment abans d’aconseguir bastir-la.
També hem d’entendre que apart de l’EI hi ha altra gent que es mou i que hi podem compartir certs objectius. Crec que estem en un moment històric a on per primera vegada en 300 anys, una part del país es pot desfer de l’estat espanyol. Bona part de l’independentisme (de dretes, d’esquerres, del país valencià, principat i illes balears) ha entès (jo m’hi incloc) que és una oportunitat per trencar l’estat espanyol creant un estat català. No estic renunciant a res sinó que considero que és un pas endavant per l’alliberament de tota la nació. En 300 anys mai cap part del país s’ha independitzat ni d’Espanya ni de França, ni ha tingut una oportunitat tant clara per fer-ho. Simplificant-ho, tenim dues opcions; podem provar d’alliberar una part o esperar que les classes populars de tot el país iniciïn el camí cap a la secessió i el socialisme.
La majoria d’independentistes dels Països Catalans creiem que s’ha de provar l’alliberament d’una part. Potser estem equivocats o potser no. No s’ha donat mai en 300 anys d’història, per tant no ho podem saber, però penso que hi tenim molt poc a perdre i molt a guanyar. És veritat que en el cas irlandès hi continua havent conflicte per una part del país, però per exemple Occitània (que no ha independitzat cap part del país) no hi ha ni conflicte, ni consciència nacional, ni pràcticament llengua… Realment no sé què és millor.
El què vull que quedi clar és que no renunciem a res (hi haurà gent que sí, però moltíssima que no). Simplement és una estratègia, equivocada o no, per aconseguir els mateixos objectius que compartim.
Per tant, estic convençut que el procés que s’ha engegat al principat és molt positiu, i no em considero ni catalunyista, ni de dretes, ni m’agrada la UE, ni deixaré de militar a l’EI…
Vaia rotllo que t’he fotut,
Una abraçada des de l’altra banda del món,
Martí
Tot però no són flors i violes i tens molta raó quan dius que valencians i mallorquins, ens quedem en una situació complicada i l’Estat és sabedor d’això, per tant no dubtarà en posar en funcionament la maquinària feixista, contra aquest moviment independentista per tant de barrar el pas cap el nostre objectiu, i ho farà amb tota la mala llet possible. De fet ja han començat, la crisi (estafa) és un pretext ideal i consistent, per tal d’enverinar el pensament de les persones, mitjançant els seus mitjans de comunicació i el boca a boca, per tal de posar-les en contra nostra. Per fortuna, a través del meu treball estic constantment en contacte de forma quotidiana, amb gent de diversos pensaments polítics, això em dona una visió molt ampla de la realitat social valenciana i puc afirmar, que la caverna, està protagonitzant escenes de violència, les quals a simple vista semblen derivades de qüestions personals, però t’hi assegure que això forma part d’una campanya, que en el seu moment dirigirà tota eixa violència sembrada contra nosaltres. No hem de tenir por i hem de fer front i la millor forma és mantenir-nos en contacte constant mitjançant la xarxa, però més important és encara, trobar-nos en espais públics i mantenir contacte físic, recuperar carrer i llocs públics, no romandre als guetos, hem de circular per places, mercats, bars, etc. estar allà on va tot deu i fer valdre la nostra opinió a les tertúlies i al moviment cívic. Alliberem el nostre espai i aconseguirem el país sencer, salut i endavant Pau, pensa que cada entrebanc és una prova i abans de sortejar-la, has d’estudiar molt bé com ho has de fer i estic segur que hi podràs-podrem passar per sobre.