L'Aleix a ca la Toca

Per enèsima vegada he vist a la televisió l’anunci de La Vanguardia on es promociona una col·lecció de llibres d’edició bilingüe. Per no trair la seva línia, apliquen el bilingüisme a l’espanyol i l’anglès!
D’aquesta manera, La Vanguardia es manté fidel al seu rebuig al català i alhora és complidora amb la llei i amb les perspectives de futur que marquen els cànons governamentals, ja sigui des de les files del PSC-PSOE, ja des d’ICV, ja des d’ERC, amb aquesta obsessió per la incorporació de l’anglès a la nostra quotidianitat.

Ja fa uns anys, durant la campanya “Ràdio Vic en català”, vaig mantenir una reunió amb membres del CAC -Consell de l’Audiovisual de Catalunya- per informar-los de la situació de la campanya i fer-los arribar algunes reflexions sobre la legislació vigent i la presència del català als mitjans de comunicació.
En aquell moment, el senyor Del Olmo afirmava que ell a la seva ràdio hi aplicava amb escreix, generosament, la Llei de normalització lingüística de Catalunya, donat que emetia més d’un 25% en català. Una de les nostres crítiques venien donades pel fet que aquest 25% s’aplicava al conjunt de la programació diària, sense cap sistema de regulació en funció de les hores de màxima audiència. Però hi havia un altre element que ens semblava fonamental i que ningú volia abordar: el programa estrella de la seva emissora, anomenat Protagonistas, s’emetia en directe des de Barcelona però, donat que era per a tot l’Estat, era en espanyol i no s’hi podia parlar en català ni com a comunicant. O sigui, feta la Llei, feta la trampa. Si la ràdio del senyor Del Olmo podia justificar que emetia un 25% de mitjana en català, ja estava superat el llistó d’exigència. No hi tenia res a veure que això fos a hores intempestives, en desconnexions territorials o en programes de poca audiència. Era una simple justificació.
Ara, La Vanguardia té la gosadia d’oferir-nos uns llibres en edició bilingüe espanyol-anglès. I el català? Aquí ni quota per àrees de venda, per perfils de lectors, ni res. Aquí directament la llei de l’embut.
Ha de ser el CAC, la Generalitat directament, l’ajuntament de Barcelona… qui encari el problema i determini que qualsevol mitjà de comunicació ha de tenir una porció, com a mínim, de català en las seves pàgines, a la tele, a la ràdio, als mitjans electrònics? Si no ho fan, posar la legislació en aquest tema a l’abast de tothom i fer-la complir.
I que ara no ens vinguin amb romanços amb l’ús del castellà als mitjans escrits en català. Cada dia més, els pocs mitjans escrits en català van plens d’anuncis escrits en espanyol, fins i tot d’empreses mitjanes del Vallès, d’Osona, del Berguedà o del Bages. I a la televisió? I a la ràdio? Ja sabem per boca del senyor vicepresident de la Generalitat de Catalunya que l’espanyol és “llengua estructural”, però ara ja només hi faltava l’anglès!
Quina llei empara el català als mitjans de comunicació?
Tan cosmopolitisme mata, o, com a mínim, et deixa tocat.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!