L'Aleix a ca la Toca
Al Lluçanès a recer de cap malastre
Sí, els Països Catalans són la nació dels ritmes. I tot i que entre els propis i els vinguts de la mà de catalans originaris d’allà enllà en tenim un munt que ens permeten fer festa, ballar…, o que en un altre sentit ens permeten arribar més de pressa o més tard al final de la ruta o de la cursa, no és del ritme musical o del de caminar o córrer a més o menys velocitat dels ritmes que vull parlar.
No, es tracta d’aquesta moda, que ja fa uns pocs anys que dura, d’acompanyar l’ús, l’esment o la reflexió al voltant del terme Països Catalans de la idea dels diferents ritmes que viu cada part de la nació.
No, es tracta d’aquesta moda, que ja fa uns pocs anys que dura, d’acompanyar l’ús, l’esment o la reflexió al voltant del terme Països Catalans de la idea dels diferents ritmes que viu cada part de la nació.
(Continua)
No ens diuen, però, que aquesta diferència es correspon a les diferents divisions administratives aplicades -millor imposades?- pels estats francès i espanyol, autèntics tutors de les nostres possibles debilitats i consegüents desviacions.
Els ritmes de què ens parlen alguns, tenen a veure amb l’acord d’esquarterament nacional acordat entre el franquisme, el PNV i CiU i allò que en diuen esquerres en signar el pacte constitucional. Allà, els espanyols i espanyolistes van pactar amb els “nacionalistes” de les comunitats vascongada i catalunyesa un ritme de la política espanyola per al futur, amb la intenció de silenciar les músiques nacionals d’Euskal Herria i els Països Catalans. Per això, la lletra diu que es prohibeixen les federacions de comunitats autònomes, que es garanteix la unitat d’España i que els militars en seran els garants, amb el rei al davant -o per terra.
Ara, el senyor Jordi Pujol, sobrevingut al compromís nacional i a la independència, diu que potser van ser tous. I no, no van ser tous, van ser -i continuen sent-ho amb el Felip Puig al capdavant-, especialment durs amb la fragmentació del país i amb qui ho denunciava. Van ser forts amb això i amb la defensa de la unitat d’Espanya, i van imposar la divisió de les dues nacions com a garantia de pacte amb el franquisme.
Els fets, però, són tossuts, i un grapat d’anys més tard, València es mobilitzava de forma excepcional reclamant drets nacionals i llibertats nacionals amb una simbologia i una línia indiscutible. L’endemà -i no és una manera de dir- es va posar en marxa la mare de totes les batalles: la batalla de València. A través d’aquesta macrooperació d’estat s’havia d’aconseguir frenar qualsevol voluntat d’alliberament i de creixement d’un projecte nacional. I hi van posar tot el que calia posar-hi, des d’España, des de la Comunidada Valenciana i, com no, des de Catalunya. I malgrat la gran ofensiva, avui el país és viu i actiu arreu de les comarques, terra endins i mar enllà.
A Euskal Herria ja hem vist com ha anat, que fins i tot els futbolistes professionals s’han arribat a plantar per no voler ser reduïts a una comunitat autònoma i defensar el dret a jugar en una selecció de veritat nacional.
Aquí, mentre CiU omplia de diners certes associacions per mantenir la flama, sobretot al País Valencià, no feia cap pas per normalitzar cap aspecte de la realitat nacional i la resta de formacions polítiques jugaven a fer això de “la Puta i la Ramoneta” i fer abrandades declaracions nacionals i dur una pràctica política vergonyant per a àmbits autonòmics -des d’ERC/PV/I a Compromís passant pel PSM Reagrupament, SI…-. Algú es pot arribar a creure que amb el potencial i la influència de CiU, s’havia d’haver deixat que TV3 es pogués veure a les Illes i al País Valencià fruit d’iniciatives privades i del món associatiu, sense haver tancat el tema des del plantejament polític? Només ha calgut que s’hagin tancat les emissions per veure la miserable conducta de CiU davant del tema -amb la mateixa TV3 com a emblema de vergonya.
Durant aquests anys de renúncies i silencis, des de la classe política s’ha acceptat el ritme imposat per España, que passa per la comunitat autònoma de torn -i a França pel Departament corresponent- i així hem centrat la realitat en un escenari que res té a veure amb la nostra realitat com a país, amb les necessitats de la gent del país i amb la dinàmica cultural, social, territorial, econòmica… que dóna de si el país i que pot donar de si de cara al futur. Ni parlar ni fer Països Catalans. I ara, aquesta política entra en un nou escenari on toca fer patriotisme i excitar els sentiments, però seguir negant el país. Per això, davant de molta gent incrèdula que no entén que si es vol trencar els estats -lògic si es vol la independència- es renunciï per iniciativa pròpìa al conjunt de la nació, hom, amb tot el cinisme del món, diu que no toca -us sona l’expressió?-, que tenim ritmes diferents, que ja en parlarem, que més endavant, que ja vindran -on han d’anar, que no són a casa?-, que ara hi ha una oportunitat i no l’hem d’espatllar, que els que tinguin pressa ja els acollirem…
Allò que no diuen és que durant aquests anys no s’han preocupat per fer créixer la consciència nacional, ni el coneixement territorial, ni les iniciatives comunes. Que no han desenvolupat cap política seriosa comuna, ni cap iniciativa nacional. Que cap força política que té tanta pressa per la independència s’ha preocupat d’elaborar el full de ruta per la independència dels Països Catalans. No, només han practicat la renúncia i l’oblit i ara ho justifiquen amb els ritmes. I és que España i la France no estan per orgues i no els haurien deixat fer polítiques interessades si veien perillar la seva integritat.
Avui, la burgesia catalunyesa, es veu forta per aconseguir dir la seva en el món i si España no li deixa tenir la mà a la caixa, amenaça amb fer-se’n una a mida. I per això activa el pot de les essències. A ells, però, el país real se’ls en fot, per això se’ls en foten els Països Catalans. Però com que tenen fils que han de mantenir i imatges que protegir, s’inventen el conte dels ritmes. N’hi ha de menys acomplexats que directament tiren pel dret i rebutgen els Països Catalans, els de CiU i altres herbes del catalunyisme, prefereixen l’ambigüitat aparent i el rebuig pràctic.
Parlar de ritmes és sinònim de desconeixement o de cinisme. Els estatuts d’autonomia i els departaments són les caixes de música dels estats ocupants, els ritmes del país els activarem en funció de l’organització territotial i del projecte polític dels Països Catalans. Un projecte polític que encara està per fer des de qualsevol àmbit, ja sigui polític o cultural, esportiu o territorial. I fins que no tinguem un projecte nacional no es pot parlar de ritmes per definir les necessitats o les possibilitats de cada part del país, perquè l’únic ritme existent és el de l’ocupant. Amb el sol fet de parlar del país a través de la divisió administrativa feta pels propis estats ja queda clara la trampa i la falsedat. Els ritmes del nostre país caldrà establir-los un cop sapiguem on anem i caldrà plantejar-los en funció de la realitat nacional, no de les comunitats autònomes i els departaments, fets a mida -amb el vist-i-plau dels virreis botiflers- pels ocupants, i hauran de tenir a veure amb fets tan concrets com la realitat de les grans concentracions urbanes, de les zones més despoblades, de les més afectades pel canvi climàtic, per les més deprimides econòmicament, per les que tenen més o menys cohesió lingüística, per la facilitat de connectar-se amb la resta del territori… I això no té res a veure amb les comunitats autònomes ni els departaments. Per tant, prou parlar de ritmes forans i posem-nos a dibuixar el mapa propi, complet i sense retallades i posem realment en escac el paper dels estats.
I els que no estitguin per la feina, que s’esperin que naltros anem per davant.
Quan algú, amb innocència o amb mala intenció, ens diu que això dels Països Catalans ja vindrà després, cal preguntar-li i preguntar-se ¿després de què? Quan? Amb quin mecanisme? Si no hi ha projecte nacional com podem afirmar que vindrà si no ho tenim previst? Mentida i només mentida interessada és la dels qui ho afirmen des de la política, la cultura, l’esport, l’economia, els mitjans… Si no hi ha projecte no hi ha després, per tant, no hi ha ritmes. Només cal que us llegiu els documents de cada partit autonomista o “independentista” o nacionalista i veureu com el projecte nacional no existeix. El més recent i lacerant, el de l’ANC.
Els ritmes de què ens parlen alguns, tenen a veure amb l’acord d’esquarterament nacional acordat entre el franquisme, el PNV i CiU i allò que en diuen esquerres en signar el pacte constitucional. Allà, els espanyols i espanyolistes van pactar amb els “nacionalistes” de les comunitats vascongada i catalunyesa un ritme de la política espanyola per al futur, amb la intenció de silenciar les músiques nacionals d’Euskal Herria i els Països Catalans. Per això, la lletra diu que es prohibeixen les federacions de comunitats autònomes, que es garanteix la unitat d’España i que els militars en seran els garants, amb el rei al davant -o per terra.
Ara, el senyor Jordi Pujol, sobrevingut al compromís nacional i a la independència, diu que potser van ser tous. I no, no van ser tous, van ser -i continuen sent-ho amb el Felip Puig al capdavant-, especialment durs amb la fragmentació del país i amb qui ho denunciava. Van ser forts amb això i amb la defensa de la unitat d’Espanya, i van imposar la divisió de les dues nacions com a garantia de pacte amb el franquisme.
Els fets, però, són tossuts, i un grapat d’anys més tard, València es mobilitzava de forma excepcional reclamant drets nacionals i llibertats nacionals amb una simbologia i una línia indiscutible. L’endemà -i no és una manera de dir- es va posar en marxa la mare de totes les batalles: la batalla de València. A través d’aquesta macrooperació d’estat s’havia d’aconseguir frenar qualsevol voluntat d’alliberament i de creixement d’un projecte nacional. I hi van posar tot el que calia posar-hi, des d’España, des de la Comunidada Valenciana i, com no, des de Catalunya. I malgrat la gran ofensiva, avui el país és viu i actiu arreu de les comarques, terra endins i mar enllà.
A Euskal Herria ja hem vist com ha anat, que fins i tot els futbolistes professionals s’han arribat a plantar per no voler ser reduïts a una comunitat autònoma i defensar el dret a jugar en una selecció de veritat nacional.
Aquí, mentre CiU omplia de diners certes associacions per mantenir la flama, sobretot al País Valencià, no feia cap pas per normalitzar cap aspecte de la realitat nacional i la resta de formacions polítiques jugaven a fer això de “la Puta i la Ramoneta” i fer abrandades declaracions nacionals i dur una pràctica política vergonyant per a àmbits autonòmics -des d’ERC/PV/I a Compromís passant pel PSM Reagrupament, SI…-. Algú es pot arribar a creure que amb el potencial i la influència de CiU, s’havia d’haver deixat que TV3 es pogués veure a les Illes i al País Valencià fruit d’iniciatives privades i del món associatiu, sense haver tancat el tema des del plantejament polític? Només ha calgut que s’hagin tancat les emissions per veure la miserable conducta de CiU davant del tema -amb la mateixa TV3 com a emblema de vergonya.
Durant aquests anys de renúncies i silencis, des de la classe política s’ha acceptat el ritme imposat per España, que passa per la comunitat autònoma de torn -i a França pel Departament corresponent- i així hem centrat la realitat en un escenari que res té a veure amb la nostra realitat com a país, amb les necessitats de la gent del país i amb la dinàmica cultural, social, territorial, econòmica… que dóna de si el país i que pot donar de si de cara al futur. Ni parlar ni fer Països Catalans. I ara, aquesta política entra en un nou escenari on toca fer patriotisme i excitar els sentiments, però seguir negant el país. Per això, davant de molta gent incrèdula que no entén que si es vol trencar els estats -lògic si es vol la independència- es renunciï per iniciativa pròpìa al conjunt de la nació, hom, amb tot el cinisme del món, diu que no toca -us sona l’expressió?-, que tenim ritmes diferents, que ja en parlarem, que més endavant, que ja vindran -on han d’anar, que no són a casa?-, que ara hi ha una oportunitat i no l’hem d’espatllar, que els que tinguin pressa ja els acollirem…
Allò que no diuen és que durant aquests anys no s’han preocupat per fer créixer la consciència nacional, ni el coneixement territorial, ni les iniciatives comunes. Que no han desenvolupat cap política seriosa comuna, ni cap iniciativa nacional. Que cap força política que té tanta pressa per la independència s’ha preocupat d’elaborar el full de ruta per la independència dels Països Catalans. No, només han practicat la renúncia i l’oblit i ara ho justifiquen amb els ritmes. I és que España i la France no estan per orgues i no els haurien deixat fer polítiques interessades si veien perillar la seva integritat.
Avui, la burgesia catalunyesa, es veu forta per aconseguir dir la seva en el món i si España no li deixa tenir la mà a la caixa, amenaça amb fer-se’n una a mida. I per això activa el pot de les essències. A ells, però, el país real se’ls en fot, per això se’ls en foten els Països Catalans. Però com que tenen fils que han de mantenir i imatges que protegir, s’inventen el conte dels ritmes. N’hi ha de menys acomplexats que directament tiren pel dret i rebutgen els Països Catalans, els de CiU i altres herbes del catalunyisme, prefereixen l’ambigüitat aparent i el rebuig pràctic.
Parlar de ritmes és sinònim de desconeixement o de cinisme. Els estatuts d’autonomia i els departaments són les caixes de música dels estats ocupants, els ritmes del país els activarem en funció de l’organització territotial i del projecte polític dels Països Catalans. Un projecte polític que encara està per fer des de qualsevol àmbit, ja sigui polític o cultural, esportiu o territorial. I fins que no tinguem un projecte nacional no es pot parlar de ritmes per definir les necessitats o les possibilitats de cada part del país, perquè l’únic ritme existent és el de l’ocupant. Amb el sol fet de parlar del país a través de la divisió administrativa feta pels propis estats ja queda clara la trampa i la falsedat. Els ritmes del nostre país caldrà establir-los un cop sapiguem on anem i caldrà plantejar-los en funció de la realitat nacional, no de les comunitats autònomes i els departaments, fets a mida -amb el vist-i-plau dels virreis botiflers- pels ocupants, i hauran de tenir a veure amb fets tan concrets com la realitat de les grans concentracions urbanes, de les zones més despoblades, de les més afectades pel canvi climàtic, per les més deprimides econòmicament, per les que tenen més o menys cohesió lingüística, per la facilitat de connectar-se amb la resta del territori… I això no té res a veure amb les comunitats autònomes ni els departaments. Per tant, prou parlar de ritmes forans i posem-nos a dibuixar el mapa propi, complet i sense retallades i posem realment en escac el paper dels estats.
I els que no estitguin per la feina, que s’esperin que naltros anem per davant.
Quan algú, amb innocència o amb mala intenció, ens diu que això dels Països Catalans ja vindrà després, cal preguntar-li i preguntar-se ¿després de què? Quan? Amb quin mecanisme? Si no hi ha projecte nacional com podem afirmar que vindrà si no ho tenim previst? Mentida i només mentida interessada és la dels qui ho afirmen des de la política, la cultura, l’esport, l’economia, els mitjans… Si no hi ha projecte no hi ha després, per tant, no hi ha ritmes. Només cal que us llegiu els documents de cada partit autonomista o “independentista” o nacionalista i veureu com el projecte nacional no existeix. El més recent i lacerant, el de l’ANC.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!