L'Aleix a ca la Toca

La meva militància política, ja de llarga trajectòria, està lligada a l’independentisme, exclusivament. Sempre he cregut que aquest és l’element central d’un projecte polític per als Països Catalans. Però no crec en l’independentisme que defensa que primer el país i després ja veurem, perquè mentre hi ha qui ja va fent. No, el projecte nacional ha de ser el que identifica el país com la suma del territori, de la gent, de la seva organització, de la seva identitat i de la seva projecció. No hi ha cap projecte que s’ho pugui estalviar, i els qui ho diuen, enganyen i apliquen projectes contraris a la gent, a la identitat, al territori, a la justícia, a la solidaritat…
És per tot això que reclamo una estratègia pròpia a  l’esquerra independentista davant de fets com els que estem vivint amb la moguda del TC espanyol i el seu estatut. Ja és prou trist que l’anomenat catalanisme sigui catalunyisme, que a sobre haver de comprovar que qui lidera el sector són els aliats de l’autonomisme principatí a qui han tallat el rotllo des del TC.
I és que la política independentista no permet mitges tintes, ha de ser realista però no supeditar els objectius a la jugada curta, a l’interès parcial. En una nació ocupada com la nostra, la punta de llança de l’acció política només pot estar en mans de dues opcions: dels ocupants o del projecte nacional.
La transició política espanyola, que l’estat ha anunciat que s’ha tancat, a través del seu representant a la terra, JLRodríguez Zapatero, és el full de ruta de l’estat. L’autonomisme és l’espai de desmobilització nacional per garantir l’aplicació de l’unitarisme espanyol. La sentència del TC ha demostrat que, malgrat saber tothom què passaria, només hi ha hagut resposta organitzada en funció del TC -espanyolista i autonomista-, i s’han deixat passar anys sense una resposta nacional.
És per això que la manifestació de dissabte, a la qual hi anirem, no és una resposta nacional a tot plegat, sinó la recreació d’una realitat que cal canviar si realment volem portar el conjunt del país -territori i gent!- a l’objectiu desitjat. El cansament de la feina de la classe política, la manca de solució a la nostra realitat nacional i la sensació de final d’etapa, juntament amb la feina feta des de les comissions locals per les consultes independentistes, convertiran els carrers de Barcelona en un clam independentista, però també en un acte de rebuig a la sentència i en defensa del dret a decidir, per a alguns sinònim del referèndum de l’estatut. I la convocatòria va en aquest darrer sentit, donant alè, vida i terreny a noses partidistes, cíviques i sindicals.
Per al dia 11 cal preparar un full de ruta propi, no dependent del catalunyisme i l’autonomisme, per aconseguir uns Països Catalans independents. I aquesta responsabilitat hauria de recaure en al CUP. Perquè allò que necessitem no és un sentiment, un desig, un estat d’ànim, allò que necessitem és una aposta política per al context actual. Per això, dissabte, cal portar estelades, cridar independència, etcètera, etcètera, però allò que més cal és consolidar un referent polític que no hauria de ser un altre que la CUP.
Algunes bases i alguns avisos estan posats: la decisió de no anar a les atonòmiques i sí a les municipals de la mateixa CUP; la moguda municipal per les consultes; les declaracions d’ajuntaments de desvinculació moral de la constitució espanyola… Tot això en hauria de fer veure el potencial.
Si no és així, la manifestació difícilment ens durà massa més enllà, tot i la gran satisfacció que hom pugui sentir anant-hi.
Cal fer una crida a reforçar visiblement el bloc de la CUP, convertint-lo en capçalera independentista, i a fer evident el sentit polític d’aquesta opció.