L'Aleix a ca la Toca

Fotografia: Feliu Ventura acompanya a la guitarra Pep Gimeno, Botifarra, en un acte contra la Molt Alta Tensió a Barxeta, la Costera

Divendres a la nit, el local social de Santa Eulàlia de Puig-oriol acollia, en acte de Festa Major, un concert de Feliu Ventura, un dels cantautors més en forma del país. A Vilaweb Lluçanès havíem anunciat la seva presència com un fet realment destacable i així va ser.
Amb el local ben ple de gent, amb molta representació dels diferents pobles de la comarca, Feliu Ventura i Borja Penalba van omplir més d’una hora de concert que, malgrat la sorollosa presència de gent al bar i la incontinència verbal d’altres, ens va fer sentir les mil apostes de vida i d’actitud que omplen les músiques i els mots del cantant de Xàtiva. Per la proximitat física, però també per un moment especial de veu, el Feliu ens va fer arribar tota la força del seu compromís i de la seva categoria. Res menys es pot dir de les mans i la sensibilitat del Borja. Una parella realment molt especial.

(continua)
El concert desgranà, bàsicament, el darrer treball, Alfabets de futur, amb peces tan intenses com Alacant -per interior-, Habitar-te, Ales curtes, Si véns o El pes d’un somriure, juntament amb d’altres dels discs Barricades de paper i Que no s’apague la llum. Al Lluçanès l’esperàvem i en vam gaudir. I és que amb el temps, com els bons vins, Feliu Ventura s’assenta en cos i veu, en lletres i músiques, en la mirada i la sensibilitat, traïdores per als empagueïts, i ens fa sentir cada cop més a prop Xàtiva, cada cop més familiar per a tanta gent que gaudeix de les seves afirmacions.
I és que el Lluçanès ha pogut viure, enguany, la presència de les dues veus més expansives, avui per avui -amb el permís de Raimon- de la bellíssima ciutat de la Costera. A l’estiu, cloent el 15è Solc, va ser Pep Gimeno "Botifarra", qui omplia, amb la seva força, la plaça d’Oristà. Ahir va ser el torn del Feliu. Amics i col·laboradors, socarrats compromesos i d’ulls que miren on hi ha la llum, al fons del cor de la gent d’un país senzill i planer.
El Lluçanès i Xàtiva, terres socarrades per la pesta borbònica de la Guerra de Successió; terres d’alçats que lluitaren fins la mort i que avui vibren en comú per veure, com diu la cançó,:
"Les places -a parir- infantaran
un dia nou i un nova esperança,
la calma dels carrers arribarà
quan trobe l’equilibri la balança"

Si encara no heu estat a Xàtiva, i no coneixeu l’Albereda, el castell, la plaça Sant Jaume, els carrers blancs, les teules brunes o la verdor de la Costera, no ho dubteu, preneu el darrer disc del Feliu, feu autopista fins a València -pagant l’indescriptible-, seguiu en direcció a Alacant (per interior) i eixiu a Xàtiva. Veureu com tenia raó el Feliu Ventura en presentar la segona cançó del concert, quan digué que el Lluçanès es mereixia una comarca, però Xàtiva es mereixia una cançó. No és estrany que els xativins ja n’hi hagin fet un bon grapat.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!