L'Aleix a ca la Toca
Al Lluçanès a recer de cap malastre
Ernest Benach, president del Parlament catalunyès, posa cara de gravetat i demana que es faci una llei electoral en temps rècord. I fa posat de renyar i etziba que no s’hi valen les excuses i que cal tenir-la abans d’acabar la legislatura -una proposta, veient com van les coses, que sembla incompatible amb la inacabable i just encetada campanya electoral autonomista-. Per rematar la faena, afirma que no es poden acceptar pedaços i que no hi ha matisos, han tingut 30 anys per fer-la.
Impressionant, sense cap mena de dubte. El més curiós és que acaba arrodonint el poema amb una asseveració si més no preocupant, venint d’un representant del poble, en el sentit que si no s’atura aquesta dinàmica de desafecció mai vista, “el poble se’ns endurà per davant”.
Impressionant, sense cap mena de dubte. El més curiós és que acaba arrodonint el poema amb una asseveració si més no preocupant, venint d’un representant del poble, en el sentit que si no s’atura aquesta dinàmica de desafecció mai vista, “el poble se’ns endurà per davant”.
Foto: Andreu Fernandez / Web Gent de Gramenet
(Continua)
O sigui, una acció de l’inefable Garzón, escenificant el munt de merda que cobreix i farceix política, institucions i actors de la sarsuela, mostrant el dring de les manilles i esquitxant a tort i a dret, amb ocupació d’ajuntament per Guardia Civil -recordem, cos militar-, fa que immediatament s’iniciï el ball i les parelles es posin en marxa de cop. Ara és el gran moment, la peça que sona ho amara tot, i la festa esdevé gairebé orgia desenfrenada. Tothom corre, tothom parla, tothom proposa. Que si la presumpció d’innocència, que si els farem fora, que si no sabem què passa… Però, noi, tothom s’espavila per fer veure que ja sabia que anavan maldades, per demostrar que ja havia avisat a no se sap qui, que hem de fer contriccions i meaculpes. Potser, com diu Vicent Partal al Mail obert d’avui a Vilaweb, tot ha estat un avís i per alguna inconeguda raó l’operació s’ha aturat i ara cal aprofitar-ho. De fet, la imatge patètica de simulació insultant que van oferir Mas i Montilla al Parlament catalunyès, anunciant un acord sobre la llei electoral tot fent veure que parlaven pels passadissos de la institució esmentada, és molt explícita.
La corrupció, el frau, l’especulació, la mentida està instal·lada en el model, en el sistema. Un sistema desequilibrat i desequilibrant. Un sistema sense control popular, i lliure d’impostos per als més poderosos. Els fets esventats sota el nom Pretòria no són ni la punta de l’iceberg, són una coma, un punt, un accent enmig de l’oceà de lletra menuda que teixeix la teranyina on ens fan caure cada dia. Avui se n’han vist les puntes dels fils, a contrallum. Però la part fonda, on s’hi cou i rebull la merda, continua tapada.
Segurament, iniciatives locals o mobilitzacions com les d’aquests dies a València o a Santa Coloma de Gramenet són avisos d’una realitat que comença a surar. Una realitat que cal que prengui cos i comenci a demanar responsabilitats, perquè no es pot ser tan cínic de reclamar ara una llei que fa trenta anys que no s’ha fet i quedar-se tan ample. O que algú digui que ja havia avisat dels fets del Palau o dels vestits del Camps i que “la justícia faci el seu camí”.
Com resava la pancarta de Santa Coloma, s’ha acabat la confiança; Ara, el poble!
La corrupció, el frau, l’especulació, la mentida està instal·lada en el model, en el sistema. Un sistema desequilibrat i desequilibrant. Un sistema sense control popular, i lliure d’impostos per als més poderosos. Els fets esventats sota el nom Pretòria no són ni la punta de l’iceberg, són una coma, un punt, un accent enmig de l’oceà de lletra menuda que teixeix la teranyina on ens fan caure cada dia. Avui se n’han vist les puntes dels fils, a contrallum. Però la part fonda, on s’hi cou i rebull la merda, continua tapada.
Segurament, iniciatives locals o mobilitzacions com les d’aquests dies a València o a Santa Coloma de Gramenet són avisos d’una realitat que comença a surar. Una realitat que cal que prengui cos i comenci a demanar responsabilitats, perquè no es pot ser tan cínic de reclamar ara una llei que fa trenta anys que no s’ha fet i quedar-se tan ample. O que algú digui que ja havia avisat dels fets del Palau o dels vestits del Camps i que “la justícia faci el seu camí”.
Com resava la pancarta de Santa Coloma, s’ha acabat la confiança; Ara, el poble!
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Ei Aleix!
Tot i que en alguns punts del teu escrit coincidim, ara faré de defensor del company Ernest Benach. No perquè sigui del partit al que jo milito (que també), sinó perquè me’l crec.
I si surt i fa un posicionament, el problema és que el fa. Si no diu res, o no es posiciona, llavors el problema és que no diu res. I a mi em sembla que la declaració que va fer, com a segona autoritat d’aquesta regió, com a President del Parlament de Catalunya (sí, un Parlament que no serveix per a gaire res, provincià.. i tot això que ja sabem) és prou correcta i lloable. I és d’un partit que des del primer dia que va entrar al govern que intenta tirar endavant la llei electoral (Carretero ja ho va provar, si no m’equivoco), i abans d’entrar al govern ja la demanaven. Ara bé, el problema és que amb aquest tema han de ser malauradament els mateixos partits que s’han de posar d’acord, i hi ha d’haver els que ara són els dos grans. I repeteixo, malauradament. Però les regles, de moment, són aquestes.
A veure si entre tots i mica en mica, les anem canviant.
Isaac