L'Aleix a ca la Toca

En un altre moment potser m’hauria sortit la idea d’iniciar una campanya per demanar la dimissió d’en Carod. Ara, entenc que no cal.
En primer lloc, perquè ell ja ha dimitit. Ha dimitit de la nació i de la solució real al conflicte lingüístic que viu i pateix aquesta nació.
I en segon lloc, perquè, tot i no deixar de sorprendre i saber greu, ja sabem perfectament de quin peu calça i que el seu partit ha deixat, definitivament, la via cap a la independència.

Abans d’ahir, el Conseller-Vicepresident va afirmar que volia aconseguir un gran pacte “nacional” per la competència lingüística.Quan algú que ha militat en l’independentisme i que, de tant en tant, encara es deixa retratar amb alguna estelada prop seu, esmenta el terme nació o nacional i es refereix a Catalunya, vol dir que no som davant d’un independentista, sinó davant d’un autonomista o un federalista, d’España òbviament. D’una vegada, s’ha acabat la confusió i comencem a aclarir-nos. Si parlem de nació, parlem de Països Catalans.
Que algú del Principat -sempre tan avançadets, ells, respecte dels altres- ens proposi un pacte nacional per la llengua i ho circumscrigui a Catalunya, vol dir que renuncia a la nació. O sigui, que accepta l’esquarterament imposat per la constitució espanyola i l’estructura administrativa regional de les autonomies.
En segon lloc, parlar de la igualtat competencial entre català -llengua pròpia- i el castellà -llengua estructural- és una nova mostra de l’opció d’ERC i del seu manaire capgròs. En primer lloc -i aquí no cal ser independentista, sinó únicament respectuós amb la territorialitat de les llengües-, cal valorar quina és la situació de desigualtat que viuen el català i el castellà als Països Catalans que són a l’Estat espanyol, i la del català i el francès a l’Estat veí -aquí hi trobem la tercera renúncia-.
Aquesta desigualtat, implica la necessitat d’establir per quina llengua optem com a llengua vehicular i única oficial. Aquest és plantejament previ a qualsevol altra actuació.
Caldrà després desempolsar les enquestes, anàlisis, estudis, propostes, etcètera, etcètera, etcètera que hi ha fets al país i que demostren la situació de l’ús i la situació de desequilibri del català, respecte de l’espanyol i del francès -perquè el desequilibri no el produeix el fet que siguin llengües estrangeres, sinó que són les llengües oficials dels estats que ens dominen-.
A partir d’aquí caldrà prendre les mesures per desestructurar el domini que l’espanyol i el francès exerceixen sobre el català i facilitar la recuperació de l’ús -no només del coneixement- del català i fer-lo esdevenir la llengua de comunicació entre la societat nacional. Una societat multilingüe i multioriginària, que necessita accions fermes i decidides de discriminació positiva cap al català, i amb urgència.
Senyor Carod, és més estructural el castellà que l’àrab en aquelles poblacions catalanes on el percentatge d’immigració recent és més elevat que el d’immigració antiga? O és estructural perquè l’Estat ens la imposa a través de les seves estructures, siguin ministerials o autonòmiques?
La història demostra que defugir el conflicte comporta les pitjors conseqüències. Per tant, que no sou independentistes -el partit i els dirigents, les bases són figues d’un altre paner- no és cap novetat; ara, que lingüísticament entrem en aquest terreny de l’absurd més absolut, per aquí sí que no es pot ser condescendent amb les vostres brillants propostes.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!