L'Aleix a ca la Toca
Al Lluçanès a recer de cap malastre
No recordo la data precisa. Deuria tenir 18 anys, quan el meu oncle em va regalar uns cèntims perquè em comprés el disc que faia poc que havia sortit d’un cantautor aragonès. El disc es deia “Cantar i callar!” i l’editava EDIGSA, dins la col·lecció Le chant du monde.
I així ho vaig fer. Recordo que la botiga on comprava els discos era al carrer Balmes, de Barcelona, i els escoltava una estona i m’hi passava hores i hores mirant a veure què hi descobria.
Em va impactar la potent veu, la claredat dels textos, i alhora la poesia i el sentiment. I uns textos d’acompanyament. Un a tall d’anàlisi, del professor Manuel Tuñon de Lara. Un altre a tall d’encoratjament i de compromís de l’Ovidi Montllor, de benvinguda al gremi.
Aquell impacte em durà molts anys i encara avui sento el sentit d’aquells mots que cada cop en tenen menys per la manca de sentit de tot plegat. Labordeta, compromès, a la seva manera, però molt de veres, amb el seu país aragonès, ens ha deixat un munt d’imatges i fets importants, sobretot a través de les seves cançons, dels seus mots, de la seva veu inconfusible, entonant himnes i sons de referència. Però a mi sempre em quedaran aquells textos sorgits de la duresa de la terra, d’un entorn rural difícil, que enrabia, però carregat de signes fonamentals i d’una estimació que hom no pot evitar davant de l’adéu, de l’oblit, de la mort, de l’opressió de la injustícia i els cacics. D’aquell Aragó alçat contra el feixisme i castigat amb l’oblit o la despersonalització o la repressió. Jose Antonio Labordeta era l’orgull de la seva terra, dels que havien perdut tantes batalles i guerres però eren guanyadors de dignitat i els posava la veu i els mots, la guitarra i el pas ferm, amb aquella mirada de murri i de futur.
Recordo una memorable nit, a l’Aliança del Poble Nou, després de travessar Barcelona de paquet en una moto, morts de fred i amb les cames enrampades per no tenir on col·locar els peus. Una memorable nit a la llum de la seva feina. els seus discos següents, gairebé tots… Eren temps de perspectives. El diri Andalan, la veu d’un Aragó que s’alçava, on encara era possible l’esperança d’una entesa i un respecte per les llengües.
Labordeta va seguir fidel al seu compromís amb el seu poble, amb la seva gent. I per això, va dir el que va dir al Parlament espanyol quan engegà a la merda els del PP i una manera de fer que amaga la realitat i menteix per sistema.
La seva mort m’ha tornat a impactar. Per sort, ell mai em deixà indiferent. I les seves cançons en són una bona mostra.
Los masoveros
Tierra para labrar,
agua para sembrar,
eso quieren los hombres
que estàn arriba en aquel mas.
Pastos pera el ganao,
hijos para criar,
y al llegar el invierno
tener su leña pa calentar.
Frutos en el frutal,
fuerzas para segar,
y al entrarles la muerte
tener su tierra pa descansar.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Sí, gràcies Aleix per aquest text de recordatori al estimat i sempre apreciat Labordeta. Un personatge, i una persona íntegra. Una bona persona, sí¡¡¡ Molt maco l’article i la poesi de la canço excel.lent¡¡
Endavant Labordeta¡¡ que al cel siguis¡¡ Al cel dels revoilucionaris, és clar¡¡