L'Aleix a ca la Toca

Els resultats s’han fet definitius i definitivament ha guanyat Espanya, que és del que es tractava en unes eleccions espanyoles. Si fos així, i prou, contents, amb les lectures i valoracions pertinents fetes, i cap a casa. El problema és, però, que a nosaltres també ens hi fan ser, sense possibilitat de guanyar i amb moltes, gairebé totes, de perdre. I aquí és on haurien d’entrar en joc els catalanistes, nacionalistes, valencianistes, de les Illes o com vullgau. Però no. Ells hi són per justifcar les autonomies, no per construir un mur de seguretat per a la llibertat de la nostra nació, que, curiosament, mai és cridada a votar el seu present i el seu futur. Aquí o es vota per Espanya o per les regions, autonomies o comunidades amb què la tenim esquarterada. Mai nacionalment. És curiós, oi? I això també passa a Euskal Herria. Curiós, oi?
Doncs no, no en té res de curiós.

Amb els resultats d’aquestes eleccions s’ha visualitzat un dels objectius de la transició espanyola del franquisme: impedir que les nacions catalana i basca es desenvolupessin com a tals. Llavors, es va fer una constitució que inclou -encara avui, com cal!- la impossibilitat de federació entre comunitats autònomes. I això es va fer, principalment, per al cas de Catalunya i el País Valencià, però també per Euskadi i Nafarroa. L’Estat té uns objectius, i treballa permanentment, sense atabalar-se, per aconseguir-los. Quan les coses s’han posat negres, Tejero o GAL o Loapa o fer por amb el PP o el que convingui. I això ho fan i pretenen seguir-ho fent. És la seva lluita per aconseguir mantenir la unitat i el seu projecte nacional. Un d’aquests processos, la cara democràtica, són les comunitats autònomes. Espais d’esquarterament, de dominació centralitzada i d’organització de l’Estat. Amb les autonomies, Espanya no renuncia a la seva unitat, simplement s’adapta als nous temps. Cal aprofundir en el sentit de les comunitats i fer-les normals. Una de les normalitats és aconseguir que els partits polítics que les governin siguin espanyols. I això s’ha aconseguit ara. El mapa electoral autonòmic ja -per fi!!!- només té dos colors: el blau del PP i el vermell del PSOE. Han foragitat les coloraines floklòriques del PNV i de CiU i altres socis.
Curiosament, els dos territoris més conflictius -el País Valencià i Nafarroa- estan en mans del PP, són feus del PP, mentre que les autonomies “modèliques i històriques” de Catalunya i Euskadi, estan en mans del PSOE. Un repartiment de papers modèlic per a una llarga marxa fins a la desaparició del seu problema.
Un altre dels elements claus, en tot això, és aconseguir que en aquests territoris no hi hagi projectes polítics nacionals. O sigui, de Països Catalans i d’Euskal Herria. Aquí ja ho tenen aconseguit, fins ara. Tenim un munt de partits “catalanistes, valencianistes i balearistes” que no tenen projecte nacional, malgrat que de tant en tant se’ls pugui escapar algun Països Catalans interessat. Això ha fet que avui pràcticament no existeixi la consciència nacional. Ells en són els col·laboradors satisfets. Ara insatisfets perquè no els surten els resultats i poden perdre el sou de lacais del projecte espanyol -federal, confederal, autonòmic…?-.
A Euskal Herria els costa més. No poden ni il·legalitzant la gent, les mateixes persones. I només perquè, independentment de la violència, hi ha un projecte de país, una proposta nacional que s’enfronta a Espanya. O sigui, que el dia de les eleccions no planteja el vot partidista, sinó el projecte nacional complet, com ho fan els espanyols, ni més ni menys.
I si no construïm el projecte nacional d’una vegada, a fer punyetes el país. I una de les claus és oblidar-nos de la Renaixença.