L'Aleix a ca la Toca
Al Lluçanès a recer de cap malastre
30 de desembre de 2011
1 comentari
2012: més enllà dels desitjos, realitats!
Estem a punt d’encetar un nou any, en la nostra lectura de la història i el calendari. Com a costuma a passar, es tracta d’una oportunitat, diuen, de fer bons els propòsits, els desitjos, les il·lusions, de redreçar torts, etcètera, etcètera.
Em costa creure en aquestes solucions. Més aviat crec que cal el mateix que el dia abans d’acabar l’any, i que es concreta en voluntat, compromís, organització, combat, amistat, alegria i col·lectivitat, per dir algunes de les claus que ens mouen com a persones i com a pobles, sempre.
Però sí que és cert que si cal posar cobertes dures a algun lloc, una bona manera és en tancar un any i començar-ne un altre. I per això, des de la meva particular perspectiva, crec que el proper -i és que no crec que estiguem en condicions d’esperar-ne d’altres-, aprofitant la celebració dels 50 anys de “Nosaltres, els valencians”, de Joan Fuster, ha de determinar el nostre esdevenidor com a poble, com a nació, com a Països Catalans.
Em costa creure en aquestes solucions. Més aviat crec que cal el mateix que el dia abans d’acabar l’any, i que es concreta en voluntat, compromís, organització, combat, amistat, alegria i col·lectivitat, per dir algunes de les claus que ens mouen com a persones i com a pobles, sempre.
Però sí que és cert que si cal posar cobertes dures a algun lloc, una bona manera és en tancar un any i començar-ne un altre. I per això, des de la meva particular perspectiva, crec que el proper -i és que no crec que estiguem en condicions d’esperar-ne d’altres-, aprofitant la celebració dels 50 anys de “Nosaltres, els valencians”, de Joan Fuster, ha de determinar el nostre esdevenidor com a poble, com a nació, com a Països Catalans.
(Segueix)
Per això, cal assumir que ha arribat el moment de plantar-nos davant dels que amb espanyolitat o regionalitat ens volen manats, governats i a garrotades. Espanya, i França, com tots els estats d’aquest món tan avançat, estan tancant els darrers residus de democràcia formal, i a cadascuna de les autonomies amb què ens esquarteren cada dia ens posen a prova, ja siguin conservadors espanyols o espanyolitzats, o conservadors catalunyesos autonomitzats, per veure com anar collant-nos en matèria “nacional” i en matèria “social” -o, directament, humana-.
Amb CiU a Catalunya, autèntica avantguarda liberal, capitalista, de dretes -digueu-li com vulgueu i quan us esbafeu, més fort encara- repartint llenya i enfonsant el poble, i amb el PP a la resta fent d’ocupants sense escrúpols ni manies -i amb el vist-i-plau de CiU en aquest terreny-, estem ja en el terreny de la batalla decisiva: o plantem cara i ens plantem, o ho tenim molt i molt magre. I com deia Josep Maria Llompart, o ens salvem junts o ens afonem junts -els Països Catalans i la seva gent.
Així, que ara és el moment de deixar de justificar regionalismes, autonomismes i altres ximpleries. Ho volem tot i aquest 2012. I cal establir una línia divisòria sense embuts i sense dubtes, o estem per la independència dels Països Catalans o estem per mantenir la situació actual. És el moment de dir prou al regionalisme, a les seleccions regionals i autonòmiques, a les polítiques de marc de comunitat autònoma, a les ambigüitats lingüístiques i culturals i territorials i a les excuses. És el moment de construir el país i de fer-ho amb les pròpies mans i els propis recursos. Cal deixar de col·laborar amb iniciat¡ves de regió o fer canviar el marc de les existents. Cal deixar de col·laborar amb sindicats, entitats, partits i mogudes regionalistes. És l’any dels Països Catalans. Perquè com deia Fuster, dir-nos d’on som és la manera de dir-nos el que som. Aquest 2012, fem visibles els Països Catalans. Bon any i bona feina!
Amb CiU a Catalunya, autèntica avantguarda liberal, capitalista, de dretes -digueu-li com vulgueu i quan us esbafeu, més fort encara- repartint llenya i enfonsant el poble, i amb el PP a la resta fent d’ocupants sense escrúpols ni manies -i amb el vist-i-plau de CiU en aquest terreny-, estem ja en el terreny de la batalla decisiva: o plantem cara i ens plantem, o ho tenim molt i molt magre. I com deia Josep Maria Llompart, o ens salvem junts o ens afonem junts -els Països Catalans i la seva gent.
Així, que ara és el moment de deixar de justificar regionalismes, autonomismes i altres ximpleries. Ho volem tot i aquest 2012. I cal establir una línia divisòria sense embuts i sense dubtes, o estem per la independència dels Països Catalans o estem per mantenir la situació actual. És el moment de dir prou al regionalisme, a les seleccions regionals i autonòmiques, a les polítiques de marc de comunitat autònoma, a les ambigüitats lingüístiques i culturals i territorials i a les excuses. És el moment de construir el país i de fer-ho amb les pròpies mans i els propis recursos. Cal deixar de col·laborar amb iniciat¡ves de regió o fer canviar el marc de les existents. Cal deixar de col·laborar amb sindicats, entitats, partits i mogudes regionalistes. És l’any dels Països Catalans. Perquè com deia Fuster, dir-nos d’on som és la manera de dir-nos el que som. Aquest 2012, fem visibles els Països Catalans. Bon any i bona feina!
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
El País Valencià mai ha format part de Catalunya ni ha estat mai català i per tant els valencians no som, ni hem estat mai catalans.
I si alguna vegada el país valencià n’havera arribat ha estar, tampoc és condició suficient i des de aquest mateix punt de vista, tanmateix Catalunya hi ha estat més espanyola que no pas el País Valencià català.
A Joan Fuster entre altres, els van enmerdar en aquesta qüestió com un eina promotedora i tots han caigut en aquest parany.
On la dreta apunta l’esquerra acaba disparant. On la dreta no pot arribar l’esquerra reacciona per arribar.
Un paripé espanyolista de la dreta catalana, on ni tant mateix CiU va trobar seny per a presentar-se al País Valencià. Què molts haveren volgut preferir abans que qualsevol Joan Fuster de torn i companyia.
Al País Valencià només hi ha una civilització, que és la valenciana com sempre, un altra qüestió és cap on derive des del punt de vista polític.
Per què si la llengua és vol utilitzar per verterbrar cadascú dels nostres països, no s’haveren passat el darrers trenta anys en polèmiques estèrils per perdre la centralitat polític en un territori per les ambicions de un altre i per fer la prevalència de la foguera de les vanitats.
La qüestió era simple, per defensar la llengua només cal defensar la llengua.
És a dir, la qüestió no no és que si catalans o valencians, català o valencià, que si ‘patateros’ o a més a més més patateros els altres …
La qüestió central de aquets darrers trenta anys al País Valencià havera estat el requisit lingüístic, l’inmersió lingüística.
O per defensar la llengua com cal, només la pròpia pot ser l’oficial contra el ‘vil lingüísme’.
Territoris que eren bilingües ara són monolingües en castellà. I si ara nosaltres som bilingües correrem la mateixa dissort.