Gàlim

Per raons que ara no vénen al cas (tampoc no ho hem d’explicar tot) havia deixat de costat una miqueta això de la Llei de Depencència que tenia pendent.
Finalment divendres van vindre a valorar-me. Dijous em van avisar, volien que estiguera a casa entre les 9 i les 12 del matí per esperar els entrevistadors. Això era molt de temps esperant, i ho vam deixar entre les 11 i les 12.
Poc després de les 11 va arribar una xica carregada de boli i qüestionaris, em va demanar una certa documentació i va començar a preguntar. Es tracta de saber quines coses puc fer per mi mateix, en quines necessite ajuda d’algú i en quines altres depenc completament d’una tercera persona. No va ser llarg, ni incòmode. Ella apuntava i apuntava.
Quan tindré la valoració? Ni se sap. La xicona em va dir que no em podia donar ni una idea remota perquè hi ha moltíssimes sol·licituds. Diu que ho han demanat tots alhora… Normal, és una cosa nova.
Per les informacions que va eixint per la premsa i per les opinions de les associacions de discapacitats el País Valencià és un dels territoris on la cosa du més mala marxa. Esperarem. Insistirem quan calga, encara que siga només per reclamar que es complisca la llei. Els beneficis personals en el meu cas no seran molts, i n’hi ha que ho necessiten molt més, i que per tant han de passar davant.