Taula colonitzada
El món de la gastronomia dóna molt de si, també per a fer-se el sibarita amb plats que difícilment consideraríem cuina si no fóra per algunes modes que s’allunyen del trellat alimentari i saborós per a acostar-se, perillosament, a l’espectacle visual o al mer lluïment. En el cas valencià, patim unes discussions destrellatades sobre la paella (que per sort no arriben a la cassola: per l’amor de Déu, no en feu promoció, deixeu-nos-la als pobres indígenes).
Però la paella, i més arrossos, és víctima d’una altra agressió constant als restaurants i als bars que es volen distingits. Constant i silenciosa, és una agressió com la febra que fa anys va començar a amenaçar el simple café i que ja l’ha pervertit en el café a soles.
En el cas que ens ocupa ara –l’arròs– la invasió arriba pels coberts, per la suplantació de la simple i habitual cullera per una forqueta més moderna que útil. Que per a menjar-te un plat de caldero (si els moderns ens permeten el nom) o de cassola hages de reclamar que, per favor, et duguen una cullera per a menjar-te l’arròs com tota la vida és un (altre) mal senyal: ens colonitzen, també per la taula.