Robocop
Les meues primeres experiències amb la verticalitat discutible que m’identifica anaren acompanyades d’una mena de cavallets que feien de suport indispensable. Després de protagonitzar visites a alguns quiròfans malcarats, l’avanç es va traduir en l’ús de crosses clàssiques però ja homologables. O no tant, perquè durant anys en vaig usar unes fetes en part de fusta: la part inferior (del puny en avall) eren unes barres de xop que un oncle meu, torner, em reposava de tant en tant. El poc pes de la fusta de xop era directament proporcional a la seua resistència a colps i altres accidents que un servidor, en edat de trotxar i córrer la bandola, patia amb naturalitat.
Després les crosses van anar evolucionant moderadament, sense grans revolucions tècniques: la diferència principal es deixava notar en el pes, que no és que siga poca cosa. I així hem anat fent. Fins a hui.
Necessitava renovar el parc ‘crossístic’, i el ‘concessionari’ m’ha ensenyat un model nou, carregat de tecnologia i aparença. Diu que tothom qui l’ha provat se l’ha quedat, que el sistema de suspensió que porta redueix l’esforç necessari de manera que no carrega tant les espatles, i que duu no sé quin material en els punys per a evitar durícies a les mans. Amb tota la sinceritat, ha convingut amb mi que ara les espatles ja les tinc de formigó i les mans no són precisament de pianista. Però ha insistit que les prove.
No ho veig gens clar. Sembla que vaja sobre una lona, i de moment no he sabut trobar cap dels avantatges que m’ha assegurat que m’aportaria l’invent. Caldrà practicar una miqueta més, però no li acabe de trobar la gràcia. Potser és que entrem en edat i comencem a creure de veres que no s’han de canviar sendes velles per novelles.