Ortografia secundària
Fem un esforç mental. Imaginem per un moment que a la fàbrica on fan els rètols de carretera que indiquen les direccions per a anar a pobles i ciutats els arriba una comanda de plaques que senyalen cap a Cádiz, i que en el document algú haja escrit Cádi. A banda del marmoló que s’enduria el responsable de l’error, la correcció seria automàtica. Però, ja posats, seguim amb l’esforç i suposem que la cosa no es corregeix i arriba tal qual a la secció on preparen la màquina que donarà forma ortogràfica a la xapa: l’encarregat, l’operari, l’aprenent… té igual, qualsevol d’allà s’adonaria que allò no estava bé i ho solucionaria en un minut.
Permeteu-me que demane un últim esforç per a pensar que fins i tot passa el tràmit de fabricació, arriba a mans de qui l’ha d’instal·lar i que aquesta bona persona ho dóna per bo. Més encara (i ja és abusar de la imagnació): una volta instal·lada i pagada, ningú no arma un cartapell per la burrera. Fins ací la ficció. Això no pot passar. No passa.
…de no ser que el poble tinga un nom ‘complicat’ castellanament parlant i… ja se sap. Si el poble, barranc, riu o masia és valencià pot passar qualsevol cosa, i alhora no passa res, tot té igual. Accents dubtosos, articles invisibles… Ser la ‘lengua autóctona’ té això, que sona a indígena: entre prescindible i irrellevant. Secundària, i encara gràcies.
‘Cadi’ no hauria passat del full de comanda. ‘Benigànin’ ja duu més d’un any enviant a un poble que es diu Benigànim.
Al costat de Girona hi ha Sarrià de Ter.
Quan van fer canviar els rètols hi van posar Sarría de Ter. Un simple accent mal col·locat. Fa uns quants anys i encara hi és. És el que té ser una llengua secundària.