No només la dreta
Les anomenades xarxes socials han fet circular aquests dies, de manera elogiosa majoritàriament, un article en què l’autor fa servir el cas de l’Ovidi per a recordar el rebuig instintiu que sent la dreta valenciana (una gran part, si més no) pels cantants i altres artistes amb un mínim de compromís pel país (valencià). Els compromesos amb l’altre país (l’español) no causen al·lèrgia en les files polítiques esmentades.
Té molta raó Toni Cuquerella en el llistat de greuges i ignoràncies insultants patits per Ovidi Montllor i altres companys seus de part dels governs valencians, i dels governs locals de la immensa majoria de ciutats grans i mitjanes que haurien pogut ser llocs de treball i promoció dels artistes. Però no ho van ser.
Té raó, dic, però jo afegiria que la dreta a què es refereix es va limitar a perfeccionar (amb molt de gust i interés, això sí) el bandejament institucional encetat en l’inici de les legislatures socialistes a la Generalitat i als ajuntaments. El PP va heretar una televisió que ja duia temps rància i la va convertir en cadàver després de traure-li tot el rendiment que va poder. Igualment, van rebre encetat un procés d’invisibilització i sedació de mig país i van voler (han volgut: volen) acabar-lo de colgar entre tòpics i mediocritats.
No ho han aconseguit. Però faríem bé de recordar que, tot i ser els més bel·ligerants, els més descarats, la guerra somorta contra la cultura i el concepte de País Valencià, des del govern valencià no la va encetar el PP. Fem memòria d’aquell Canal 9 socialista: l’Ovidi en fou exclòs brutalment, el primer dia. Ja era un maleït, i, en aquest cas, no per la dreta.