L’hora escotada
La nit havia nascut com tantes altres que han anat passant de llarg, sense cap adjectiu que la definira. Ella era allà, modestament asseguda com qui espera un tren volgudament lluny de les vies, amb una mirada distreta que em féu pensar en la meua quan acace passions. La conversa era agradable, distesa, sense interessos concrets ni pretensions que anaren més enllà del fum del local, un fum que en entrar havia vist en els ulls de massa dels presents, que em miraven encuriosits i que m’oferien una llàstima incòmoda.
La conversa va passar a ser amable, i ja a fora ens envoltà d’una crosta d’intimitat que ens excloïa de la realitat. No sabria dir com va anar la cosa. En algun moment, des d’un campanar llunyà em somrigueren els quarts com un rellotge de paret amic, i el seu escot conscient es féu transitable. Els meus dits s’hi aventuraren a cercar els camins dubtosos d’una pell novedosa. Les rutes desconegudes presagiaven aventures tàctils, i encertava a trobar-les deixant-me guiar pels seus ulls, que s’il·luminaven cada volta que encetava una via de plaers. Hi vaig fer tants viatges com segons hi ha en una eternitat completa, hi vaig trobar tantes fonts que la set m’era agradosa, i es desfermà la batalla de ferides agraïdes, un cos a cos absolut i urgent que ens deixà estesos sobre un solatge de tendresa, amb els sentits oberts de bat a bat, i amb el desig gastat i convertit en el cel que Déu enveja.I no ho sé explicar millor.
Aquest sí que és un dels quatre textos que s’inclouran en el llibre d’artista que duem entre mans i que es publicarà encara que, com dos més, estava fet només per a consum propi.