Gàlim

Des de primera hora que vinc dient que no m’apanya la figura política de Pablo Iglesias. Des que va començar a despuntar que em va semblar molt postís, i no he deixat de reconéixer sempre que era una sensació en bona part irracional però que no podia evitar.

A mesura que ha passat el temps i van clarificant-se coses, trobe que no anava molt desencaminat. L’aproximació veloç feta als estaments del poder que no fa massa considerava perniciosos per a la salut democràtica, em confirma que la seua política no passa dels gestos decoratius. Es tracta de modernitzar la imatge obsoleta de l’esquerra oficial: els joves del PSOE dels anys 1980 continuen manant en el partit (o marcant-ne estratrègia i estil) sense adonar-se que ja no són joves.

La ‘nova esquerra’ canvia la caçadora de pana de González i les pel·lícules de La Clave per la camisa arrugada i les séries de televisió de culte. I poca cosa més que siga nova. El País Valencià, per exemple i per no perdre el costum, se’l plantegen dins l’eix de l’A-3 Madrid-València, amb l’excusa de la corrupció. No sé les bases, sobretot les primeres que van moure tot el moviment, com ho veuran.

Potser m’equivoque, però tinc quimera que el gran canvi legislatiu de Podemos si els arriba els cas no passarà de signar els decrets-llei amb bolis BIC en comptes de fer-ho amb estilogràfica.