Gàlim

Feia camí a Ontinyent amb el temor fundat de trobar els acollidors bars tancats per descans després dels dies de festes.

Hi anava a reprendre la seguideta després de les, diguem-ne, vacances, encara dins d’agost la qual cosa implicava calma, quietud i soledat en tot l’edifici. I això em despertava un segon temor: què t’hi jugues que no funciona la connexió a internet?

Eren dos temors que, implacablement, van anar confirmant-se. Per sort, el primer només de manera parcial, ja que Ontinyent pega en gran i hi havia part del sector de l’hosteleria encara en marxa. El segon sí que va ser cosa inapel·lable. Les llumetes del router jugaven a fer carasses, però la connexió no m’arribava i jo no tenia potestat ni ganes ni indea per a toquejar aquells aparells que guien tots els departaments.

El món no s’acaba en Internet, tot i que n’havia menester per la majoria de les coses que em calia fer. Per això em vaig dedicar a altres qüestions de paper i boli. Però el destí no sap parlar, i com que volia deixar-me clar que havia errat el dia de la rentrée va fer petar l’aparell d’aire condicionat. Justament ahir, quan alguns termòmetres van arribar a traure la bandera blanca i es van rendir, incapaços de marcar una alçada tèrmica tan gran.

Amb uns finestrals excessius que absorbeixen llum i calor, afegida a la dels aparells amb què convisc, la insistència de la temperatura a agumentar sense consideració va acabar de convertir el primer dia en una batalla perduda. Em vaig haver d’entregar. Vaig plegar, i sense necessitat d’acomiadar-me perquè estava tot sol, em vaig endur la faena a casa.