Gàlim

Quan aquell tècnic de cultura que havia programat l’obra de teatre em va dir que era de por no me’l vaig creure. No podia creure que una representació teatral arribara a fer por: intriga, emoció… però por?

Deu fer vint anys d’això, i encara recorde la tensió que recorria totes les butaques del Teatre Echagaray d’Ontinyent mentre dalt de l’escenari dos actors representaven ‘La dona de negre’. La incredulitat inicial va deixar pas, en pocs minuts, a una sensació de por autèntica, difícilment explicable però magistralment transmesa per una història desgraciada i uns efectes teatrals aborronadors. El final de l’obra acabà de posar els pèls de punta a un públic que aplaudí amb fervor el treball dels dos (o tres…?) actors, l’aparició dels quals a l’escenari per a rebre els aplaudiments afegí, encara, un nou argument en l’escalada de terror.

Encara ara en parlem, els amics que hi vam anar a aquella representació. Rememorem aquella Maremorta* que ens va fer passar tanta por. Tanta, i no exagere, que en arribar a casa i contràriament al meu costum, vaig encendre tots els llums fins arribar a l’habitació.

Aquest cap de setmana han estat fent-ne una versió al Teatre Micalet. No sé si hauran aconseguit el nivell d’excel·lència d’aquella que vaig veure fa vint anys, però només que en fóra la meitat ja hauran fet patir el públic.

*Les Maremortes són uns personatges de l’imaginari col·lectiu (també coneguts com a Marmotes, Bubotes…) amb què es feia por als xiquets perquè foren obedients. Jo de seguida vaig referir-me al personatge fantàstic de l’obra com a la Maremorta, perquè em recordà la imatge terrible que de menut m’havia fet d’aquelsl éssers irreals.

-També hi hagué Maremortes reals, de carn i ossos, i de tendències libidinoese. Però això ara no és el cas.